Mirant al futur per «col·laborar en el progrés de la nostra terra»

El Setmanari de l’Alt Empordà tancarà el 2023 completant el seu quaranta-cinquè any d’existència «col·laborant en la tasca col·lectiva del progrés de la nostra terra». Aquestes paraules, manllevades del primer editorial firmat per la llavors directora Núria Munarriz, em serveixen per recordar que, més enllà de vendes, d’audiències i de balanços econòmics, l’EMPORDÀ té l’obligació de pensar en la comarca. És a dir, en els seus 68 municipis i, sobretot, en les 145.000 persones que, almenys segons les xifres oficials, viuen a l’Alt Empordà. Per això, en lloc de celebrar aquest aniversari recordant una selecció dels milions de notícies publicades o traient pit del nostre merescut lideratge informatiu a la comarca, hem volgut mirar al futur. Convidar a la reflexió sobre on estar la comarca i, encara més important, cap a on ha d’anar.

En un territori , el més important sempre són les persones. I l’Alt Empordà, com li ha passat a Catalunya, la població del 1978 no té res a veure amb la de finals del 2023. La comarca s’ha engreixat molt arribant fins a tocar, almenys segons les xifres oficials, les 50.000 persones a la capital i les 145.000 en el conjunt dels seus 68 municipis. En la seva anàlisi, Miquel Planas apunta que, segons unes projeccions fetes per l’Idescat, «l’Alt Empordà tindria l’any 2046 una població que va dels 126.450 habitants, en un escenari baix, als 186.204 habitants, en un escenari expansiu». És, certament, només una projecció, però la tendència de creixement que, parèntesis de la Covid a banda, s’experimenta a Figueres des de l’any 2015 i a la comarca des del 2017 ens porta a pensar que estarem més a prop de l’escenari expansiu que no pas del baix. Un creixement demogràfic que, indubtablement, portaria molts reptes econòmics, mediambientals i, no es pot obviar, també socials en un territori que no guanya població de manera natural. «Fins al 2019 els naixements superen les defuncions per un marge limitat, però a partir d’aquesta data, la tendència s’inverteix i continua amb xifres negatives en l’actualitat», apunta Planas.

«La gran majoria de persones que vivim a la comarca som descendents – filles, nets, besnetes, rebesnets o més- de persones que un dia van ser empeses d’un altre lloc i van aterrar i arrelar a l’Empordà, la nostra terra, la nostra comarca». Amb aquestes paraules, Mireia Mata recorda en la seva anàlisi que les noves arribades que pronostica l’Idescat per a l’Alt Empordà no són cap novetat. Ha passat sempre, amb més o menys nombre, i per a Mata, la clau és que «el procés d’acollida a més de garantir les necessitats bàsiques, ofereixi a les persones que arriben, com a les que ja hi viuen, l’horitzó d’una vida digna». Unes possibilitats de viure dignament, que com apunten en els seus respectius articles Carla Andreu i Dolors Quer, no poden entendre d’edats. I la societat de l’Alt Empordà necessita ser, en els anys que venen, tant generosa amb els joves com càlida amb la gent gran.

Més joves, més grans, nascuts a la comarca, arribats de fora... Realitats diverses, però molts reptes compartits com els que apunta en la seva anàlisi Javi Martín. «Segregació residencial i accés a l’habitatge», «Generació d’activitat econòmica» amb l’evolució de botiga de proximitat a franquícia i, després, de franquícia a comerç electrònic, «Mobilitat», «Energia», «Canvi climàtic»... En el maridatge entre activitat econòmica i mobilitat, Joan Armangué escriu sobre, precisament, el paper de motor, no ja de la capital sinó de la seva àrea urbana encara per relligar i cohesionar. «La Gran Figueres reforçarà en el futur el seu paper de motor de l’economia empordanesa que ha de fer possible que novament es posi en marxa l’ascensor social; però, també, ha de resoldre problemàtiques com les de la segregació urbana amb un model urbanístic pel conjunt de l’àrea urbana», pronostica Armangué sobre una Figueres i la seva àrea urbana, apuntat, genera «prop del 75% de la facturació de les empreses altempordaneses».

No hi ha progrés sense educació. I la recent tempesta mediàtica i política després de la publicació dels resultats de l’informe PISA ha servit per recordar que Catalunya té molts deures pendents en el tema educatiu. «A l’Alt Empordà és evident que aquesta segregació es produeix entre barris/centres en les poblacions grans i també entre zones urbanes i rurals», apunta Montse Palma que, amb un ampli bagatge en el món de la formació de docents, admet que els alumnes de poblacions com Figueres o Castelló d’Empúries tenen «moltes possibilitats d’assistir a una escola segregada amb tots els desavantatges educatius que això comporta».

I del camp de l’educació, podríem passar al del medi ambient, on Josep Maria Dacosta, recorda la preocupació pels rècords de calor del passat estiu o la persistència d’una sequera amb molt pocs precedents. I d’això als textos de Sònia Fuentes, Josep Maria Bernils o Anna Maria Puig Griessenberger sobre la importància de la solidaritat i la feina de les ONG, la cultura popular i la memòria històrica o a la preservació del ric patrimoni de l’Alt Empordà. «Recuperant el passat, coneixerem millor les bases del nostre present i podrem treballar per encarrilar molt millor el futur. Cal que la memòria col·lectiva es fonamenti en el rigor històric, però la memòria ciutadana i la nostra història local també ha d’estar vinculada a la història general de Catalunya, d’Europa i del món», explica Bernils. Un present que, però, cada cop és més futur amb els vertiginosos canvis tecnològics que la robòtica i, més recentment la intel·ligència artificial, estan implementant en la nostra societat. «La intersecció entre la tecnologia, la societat i la cultura està marcant una era on l’impacte de les innovacions tecnològiques va molt més enllà dels seus usos pràctics, influenciant profundament la nostra manera de viure, treballar i interactuar», assegura Albert Alemany en la seva anàlisi.

Subscriu-te per seguir llegint