Polítics, pactes i «la seva cadira»

Junts i ERC estan a matadegolla arreu. Però Miquel Noguer, alcalde de Banyoles pels exconvergents, i Pau Presas, que serà el batlle de Cassà pels republicans i dirigeix el partit de Pere Aragonès a les comarques gironines, es van posar d’acord en un moment per mantenir el pacte entre els dos partits a la Diputació de Girona. Amb ells de president i vicepresident respectivament, és clar. En canvi, el mateix partit de Noguer, o sigui Junts, ha pactat amb el PSC perquè el socialista Josep Maria Martínez sigui l’alcalde de Roses enlloc de Joan Plana (candidat més votat i fins ara alcalde per ERC). Una sociovergència que es repeteix en un bon reguitzell de pobles. Entre altres a Lloret, Llançà, Llagostera, Quart, Campdevànol o, aquí ja amb «bonus track», a Vilafant on Junts i l’únic regidor de Ciutadans que encara aguanta en tot Girona han arribat a un pacte per fer alcaldessa la socialista Montse de la Llave. També al Consell Comarcal de l’Alt Empordà on el pacte Junts-PSC fa anys que va bé a tots els interessats.

I, mentrestant, que està fent ERC? Intentar-ho amb, amb de moment, menys fortuna a terres gironines. Amb el PSC només s’ha entès a Castelló d’Empúries per assegurar l’alcaldia per a Anna Massot. «Junts, ERC i PSC són partits tradicionals», deu pensar algú. «Només faltaria que la CUP també s’apuntés en aquest petit mercat de Calaf!». Això sí que no. Perquè segur que a Girona Lluc Salellas està convençut que Gemma Geis i Lluís Martí tenen unes visions de ciutat que, a cop d’assemblea, poden ser compatibles amb els punts de vista de la gent de la Salvadora Catà. Estic convençut que, parlant-ne amb un punt de calma, Noguer i Presas ens poden convèncer que mantenir el pacte a la Diputació era la millor opció per ajudar els municipis petits. També que la gent de Junts de Roses tenen raons de pes per forçar un canvi d’alcalde. O que a Guanyem Girona es creuen sincerament que la seva entrada als despatxos del govern de la plaça del Vi canviarà la ciutat encara que ho hagin de fer amb Lluís Martí pujat a coll i bé. Però, de moment, cap ho ha sabut explicar prou bé. O almenys prou bé perquè la massa de ciutadans que pensen que els polítics (així generalitzant) només es preocupen de la seva cadira és cada vegada més gran. I aquesta massa no crec que pari de créixer.

Subscriu-te per seguir llegint