Blog 
Jo confesso
RSS - Blog de Daniel Ferrer Isern

L'autor

Blog Jo confesso - Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer i Isern (Figueres, 1979) és escriptor i professor de comunicació per a adults. També ensenya Grec bíblic com a professor de la Universitat de Jerusalem.

Sobre aquest blog de Societat

En aquest blog, hi trobaràs articles sobre temes com la política, la literatura i les relacions humanes.


Arxiu

  • 27
    Agost
    2019

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Empordà Societat Multiculturalitat Ètica

    Tuf de racistes!

    Visc en un barri residencial on, a més de cases adossades, hi ha també blocs de pisos modestos. Alguns no tenen ascensor. La façana, més aviat modesta i descuidada, ja dona a entendre que els diners no hi abunden. Als balcons, s'hi amunteguen alguns objectes en desús, d'aquells que les famílies adinerades han dut a la deixalleria o al costat dels contenidors. Un xic més enllà, també hi ha parcel·les amb cases amb jardí i piscina. Ja ho veieu: un xic de tot.

    Al meu barri, com a tants d'altres, hi viuen gitanos, gent nascuda aquí, magrebins i negres. També un xic de tot. Perquè el meu barri és de tothom i per a tothom. És acollidor, de vegades descuidat, una mica sorollós a les nits d'estiu i calmat a les hores de canícula. Els gitanos, la gent nascuda aquí, els magrebins i els negres, tots, absolutament tots, som humans i som ciutadans.

    Aquestes quatre línies no són res més que uns pensaments dispersos i desordenats que m'han vingut al cap després d'haver escoltat una conversa en un poble de molt a la vora. No diré el lloc ni la casa per no ofendre ningú, i més tenint en compte que aquesta conversa és més aviat ofensiva contra tots els que som humans i contra tots els que som ciutadans.

    No m'ho estic inventant: la conversa va ser real com jo tinc dos braços i dues cames. Resulta que, a aquesta casa, que pertany a un matrimoni que ara m'estimo molt, hi va anar una dona del poble. Una senyora bastant gran que encara està en edat de treballar. Coixa, repentinada i les galtes de color rosa, d'aquelles que indiquen salut. La conversa, com qui no vol la cosa, va derivar cap a temes socials i cap a programes televisius. En aquest context, es va començar a parlar dels homosexuals, dels negres i els magrebins. Per tal que veieu en quins termes, us asseguraré que no es parlava d'homosexuals, negres o magrebins, sinó de gais, lesbianesmorosmaricons. La pell se'm va començar a estarrufar, i aquest estarrufament va anar a més a mesura que la conversa avançava. Al final, de tantes barbaritats com es van dir, els meus quatre pèls, més que no estarrufats, ja estaven electritzats, a punt de tenir un curt circuit. La dona gran de qui us parlava es va deixar anar i es va quedar ben ampla, més i tot del que li permet l'amplada que té en realitat. Contra Al·là, contra els hàbits dels gitanos, contra la pudor dels negres, contra tot el que implicava diferència en relació amb nosaltres i amb uns costums que pretesament són els únics correctes. Sí se n'hi van dir, de ximpleries i barbaritats!

    A mi, a hores d'ara, les aparences m'importen poc. A més, estic aprenent àrab, a base d'unes classes que uns nois magrebins venen a fer-me a casa a canvi de ben poca cosa. Ja us podeu pensar, doncs, que estic bastant sensibilitzat amb la qüestió. Per tant, imagineu els meus nervis quan, de camí en cotxe cap a casa, els fragments de la conversa em retornaven al pensament com glopades de vomitada. Ni la música del cotxe ni les finestres a baix de tot no em van aconseguir de calmar el cabreig i el mal humor.

    Jo em pregunto de què serveix arribar a l'edat d'aquesta dona i en una posició benestant com la seva si no s'han assolit uns mínims de pensament. Què aprofiten els diners o les estones passades a la perruqueria si a dins del cap no hi ha res de res, més enllà que vanitat i buidor. La vida, sense la tolerància, és tan sols pura degradació i absència de raciocini. Una negació de la intel·ligència.

    Voldria pensar que un dia aquesta senyora llegirà un llibre de filosofia que li eixamplarà una mica la ment. També voldria pensar que no n'hi ha, de racistes; o que, si n'hi ha, algun dia s'extingiran completament. Molt em sembla, però, ho confesso, que el llibre de filosofia es quedarà a la llibreria i que, de tuf de racisme, n'hi continuarà havent per aquí i més enllà. Més em valdria aprendre de calmar el cabreig i la ira quan la pell se'm torni a estarrufar.

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook