Un vailet en temps de fires

Visitem el senyor Marià Lorca, no a l’home, el nen. Enfilem conversa i el convidem a viure de nou la il·lusió d’un vailet en temps de fires. Sembla que la proposta li plau i amb delicadesa florentina descabdella vivències d’uns moments reculats que ja s’han fos.

Les Fires i Festes de la Santa Creu oferien uns dies magnífics sense escola, on podíem gaudir a plaer de la gatzara que s’escampava per tota la ciutat. De bon matí, els firaires plantaven la parada, i l’espai s’omplia de màquines fabuloses de colors llampants, andròmines curioses que es movien accelerades al ritme de la música. Jo admirava embadalit aquell espectacle amb el delit contingut de voler pujar a tot arreu. El desig es feia realitat quan la mare em donava una pesseta!, els diners suficients per atrapar el meu somni. Aleshores triava feliç on invertir amb encert, tot aquell capital. Les atraccions que més m’agradaven eren els autos de xoc i el tir al blanc, però no hi anava sovint perquè picaven força.

"El nostre amfitrió ens sorprèn amb una darrera pregunta: 'No em demaneu de què em penedeixo?'. S’instal·la un silenci mantegós, mentre ell, astut, respon, doncs de no haver-me jubilat abans per gaudir de més estones amb la meva dona"

Les Fires engalanaven Figueres, la ciutat es vestia de festa i lluïa perfumada d’una flaire dolça de sucre candi i ametlles garapinyades. Recordo que nosaltres vivíem a la plaça de la Palmera, al bell mig de tot l’enrenou, la sorollada era considerable, però la gent no en feia cabal, comptat i debatut eren fires un cop l’any.

Amb generosa amabilitat, en Marià estira més el fil de la memòria i ens explica que un dels moments estrella era el ball del Certamen. Per tot el jovent es presentava com un moment màgic, l’ocasió perfecta per giravoltar a la pista amb la noia que ens agradava. Va ser a l’envelat on vaig robar el primer ball a la meva dona, només teníem quinze anys, però ja sabia que seria l’amor de la meva vida. De vegades enyoro les festes de la meva joventut, però ara m’agrada fer d’avi i gaudir-ne amb els meus nets. Junts ens enfilem al tren de la bruixa, dins l’atrotinat vagó m’endinso en el túnel i al mig de la foscor torno a ser petit, just fins al moment que un precís cop d’escombra em fa reaccionar i compartir de nou amb els menuts aquesta por de per riure.

Ens acomiadem amb una càlida encaixada de mans, però el nostre amfitrió ens sorprèn amb una darrera pregunta: «No em demaneu de què em penedeixo?». S’instal·la un silenci mantegós, mentre ell, astut, respon, doncs de no haver-me jubilat abans per gaudir de més estones amb la meva dona. El consell, de bon seguir, s’amolla amb el pes de la certesa. Sens dubte, a la nòria de la vida, el temps ha estat sempre un lladre de bons moments.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ