Adrià Ciurana

El vaig conèixer en un viatge a Santillana del Mar. La visita tenia el propòsit de realitzar diverses exposicions al municipi, i ell amb altres artistes hi era convidat. Junts aplegàvem una bona colla que, contents, pujàvem al tren amb una il·lusió compartida.

L’Adrià, casualment, seia al meu costat, silenciós, mirava embadalit un paisatge que, sotmès a la pressió de la velocitat, es convertia en una línia de colors i formes imprecises. Somiava despert, semblava còmode dins el seu món, fins al moment que l’enrenou general el va fer reaccionar.

La conversa s’enfilava sorollosa, tothom hi deixava petja comentant les singularitats de les seves creacions. Tots, sense excepció, convenien a determinar que l’art era el motor de les seves vides, però reconeixien la dificultat de viure exclusivament de la seva vocació. Sovint, calia sumar-hi altres activitats per aconseguir anivellar els ingressos.

"La claredat del pensament va sorgir amb una humil discreció, sense escarafalls arrogants ni moral de victòria, li va dictar el cor. L’Adrià vivia instal·lat en la tossuda determinació de no deixar escapar el seu somni"

Ell escoltava atent, vetllant de no perdre mot, esperava pacient un moment de silenci per poder-hi dir la seva. A la fi les paraules van callar i amb una natural franquesa, ens va dir: «Jo sí que visc del meu art. És cert que no és fàcil, però vull intentar treballar en allò que m’agrada». La claredat del pensament va sorgir amb una humil discreció, sense escarafalls arrogants ni moral de victòria, li va dictar el cor. L’Adrià vivia instal·lat en la tossuda determinació de no deixar escapar el seu somni. La seva seguretat ens va sorprendre a tots, especialment perquè era el més jove de la colla.

Avui visitar al Museu de l’Empordà i admirar la seva exposició, M’abrigo de terra, destapa vivències que guardo gelosament dins el record. Mostrar la seva obra representa una clara voluntat contra la fragilitat de la memòria, és, sens dubte, una encertada intenció per recuperar el treball d’un artista autodidacte, que transitava pel món amb la clara voluntat d’interpel·lar i emocionar el seu públic.

La mostra és molt Adrià, és tot Adrià. Descobreixo peces i l’escolto una altra vegada mentre puntegem conversa i m’explica el sentit precís d’alguna obra, l’entrellat de cada tela, i jo aprofito el moment per preguntar-li moltes coses, un munt, estic convençuda que així no el deixo marxar del tot.

El viatge a Santillana em va descobrir l’artista, però també el noi, algú fidel al seu criteri a qui la consciència no pot fer cap retret, algú amb el desig d’afrontar un món complex que només imaginava perfecte dins la seva obra. Llàstima que de vegades no sabem apreciar el valor del moment fins que resta clos en el record.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ