Pere Calders i Llançà

«Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans. I, si finalment resulta que n'hi ha, aniré al cel, on passaré una llarga temporada». Mots aquests de Pere Calders a Cròniques de la veritat oculta. Són gravats al monument funerari que té a l'extrem nord de la platja del Port de Llançà, on reposen les seves cendres i les de la seva muller, Rosa Artís i Gener. L'altre dia passejant, tot gaudint d'un dia clar i assolellat, vaig arribar vers la seva tomba, cara al mar. I el vaig recordar.

Amb Pere Calders, hi vaig tenir una relació molt profitosa per a mi. Vint-i-nou estius va passar entre nosaltres, després del seu exili mexicà. Les llargues converses al despatx de l'alcaldia ens portaren a parlar de tot, des d'art i literatura fins a política. Era un home dialogant i sensat. A la llançanenca revista d'estiu del 1994, vaig acomiadar l'escriptor amb aquests mots: «Se n'ha anat Pere Calders. Amb la seva bonhomia, amb la seva correcció impecable, amb el seu punt d'ironia, amb la seva profunda humanitat... Com ell en resten ja molt pocs. I ens sentim, tots plegats, una mica més sols, més orfes. Senyor Calders: Llançà us enyora».

L'escultor gironí Domènec Fita va crear aquest mausoleu. Una ampla pilastra prismàtica de base triangular, de ciment armat, d'uns dos metres d'alçada, rematada per la cúpula de vidre dibuixat amb motius geomètrics, que s'il·lumina de nits. Fou inaugurat el 21 d'abril de 1995, gairebé un any després del decés de l'escriptor

"L'escultor gironí Domènec Fita va crear un mausoleu per Calders. Fou inaugurat el 21 d'abril de 1995, gairebé un any després del decés de l'escriptor"

Una vegada vaig escriure que tots els seus personatges anaven en fila rere d'ell: «Nataniel, que es va morir un dia a mitja tarda i, de moment, no va voler dir res a ningú; la Tessa, contemplant a la finestra la bricbarca de l'avi Josep Alcelsigui; Depa Carel·li, l'assassí, amb el seu àngel particular; l'Espol, la ma closa amb força per tal que no se li escapi la vida; l'Abel, que repeteix la paraula màgica: Antaviana, Antaviana... Més enllà, Xabo Canabal, guardagulles vident de la Verge de les Vies; i Trinidad Romero, manobre, homicida cortès i clement; i don Lupe, impressor d'esqueles; i la grassa donya Xole, tot degustant amb delicadesa, cada diumenge el cuc, de l'ampolla de mezcal... Perdut a la boira, s'allunya amb esma un gos de raça indeterminada anomenat Calígula, que és massa tou per caçar conills»...

Calders va expressar en vida la seva voluntat de romandre a Llançà i el poble així el va acollir en càlid homenatge. L'escultor gironí Domènec Fita va crear aquest mausoleu. Una ampla pilastra prismàtica de base triangular, de ciment armat, d'uns dos metres d'alçada, rematada per la cúpula de vidre dibuixat amb motius geomètrics, que s'il·lumina de nits. Fou inaugurat el 21 d'abril de 1995, gairebé un any després del decés de l'escriptor. Una llanterna dels morts, com va dir Claudiane Fabre-Martin, historiadora francesa de l'art, que em va enviar un article titulat La lanterne des morts de Llançà. Alguns estiuejants francesos, deia ella, preferien passejar a l'altra banda del moll. Una reflexió de Pere Calders sobre la mort: «Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions».

Llançà i el seu Port. A l'horitzó apareixen les ones blaves amb cresta blanca, que moren en silenci en arribar a la sorra. Temps d'estiu. A la dreta, el Castellar jeu immòbil vora la Gola. I a l'altra banda, el viu record d'un gran escriptor recordat i estimat per tothom.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ