Josep pla, en el record

"Pla, curiós universal, l'home que millor ha descrit la nostra comarca: «L'Empordà és, abans que tot, un paisatge», digué"

«No crec pas que Pa i Raïm passi gaire dels trenta anys. És petit i rabassut, amb una carnació premsada, com són premsats els brins d'una bala d'userda. Té una cara rodona, d'una morenor pàl·lida, uns ulls negres, brillants... –Sou de Cadaqués? No recordo haver-vos-hi vist mai. –No senyor. Sóc de Llançà. –Així, vós sou en Pa i Raïm de Llançà? Teniu un motiu ben bonic! Us he sentit anomenar. He sentit a dir que en Pa i Raïm es dedica més o menys al contraban... –No senyor, no, l'han mal informat... Això no vol dir que, si surt alguna cosa, es pugui deixar de fer, comprèn?»...

Inquiet, esquiu, malfiat, sempre atrafegat. Afable, cordial malgrat tot... Pa i Raïm, fill d'aquests topants, és una de les figures més entranyables en l'extensa producció de Josep Pla. Capficat, obsessionat sempre, com tots els contrabandistes, per la idea fixa de la delació. Coneixedor de tots els viaranys de cap de Creus, fins a la nit aquella al Jonquet, quan tallà les amarres d'una balandra enmig d'una gropada de mestral.

Pla, curiós universal, l'home que millor ha descrit la nostra comarca: «L'Empordà és, abans que tot, un paisatge», digué. El verd i la plata de les oliveres, tocades per la tramuntana; la llum exasperada i vibrant, els blaus, verds i blancs de l'aigua marina; els grisos i negres de les roques pissarroses... Cadaqués fou un dels seus més profunds amors. Algunes planes de Pla sobre aquest poble són insuperables, definitives: «El mar i aquestes muntanyes formen un passadís molt estret, que està afectat per l'enorme pressió que fa el golf de Lleó sobre la terra. És una gravitació d'aigües i vents, que arriba a fer la impressió que el mar va devorant la terra, que no hi ha més que mineral i mar. De vegades la faixa humana és tan estreta que fa l'efecte que les coses s'hi posen de perfil».

"Cadaqués fou un dels seus més profunds amors. Algunes planes de Pla sobre aquest poble són insuperables, definitives"

La idea de l'especial configuració d'aquests rodals, el portà a consideracions molt exactes: «El que ha estat i és objecte de molta discussió és establir si els pobles del litoral nord de la comarca, o sigui els situats entre Cadaqués i el cap de Cervera –Cadaqués, el Port de la Selva, la Selva de Dalt, Llançà, Colera i Portbou– són pròpiament empordanesos. El Tractat dels Pirineus no solament partí la Cerdanya en dues meitats, sinó que també partí en dues meitats del golf de la Selva. Els pobles que acabem de citar quedaren en la sobirania del rei d'Espanya. Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure entraren en la dependència del de França».

Moltes vegades hem pensat en la certesa d'aquestes idees. La configuració del relleu, aïllats de la plana empordanesa, voltats de muntanyes i de cara al mar, la relació constant al llarg del temps d'aquests pobles i viles, fins i tot les formes del llenguatge, amb la influència tan afrancesada de mots com: «sous, carrota, merci, tampis»... Realment, és viva aquesta relació a un i altre costat de la frontera pirinenca. Les terres del golf de la Selva, com deia Pla, són resseques, assotades per la tramuntana una vegada i una altra, quasi despoblades de boscos... «Les muntanyes de la frontera degueren ser, en altre temps, molt més poblades d'arbres que avui dia, que són tan erosionades i minerals. El monestir de Sant Pere de Roda degué posseir una mata de bosc fenomenal, una gran part del rodal que avui anomenem la Selva i en el qual ja no hi ha selva».

Acabem ara amb la mateixa veu de Josep Pla, altra vegada: « –Escolti, jove. D'aquí a cinquanta anys, de vostè i de mi no en cantarà gall ni gallina. Tot això són punyetes, cregui'm. Collonades!»...