Vicenç Pagès, escriptor, crític i professor

Com molts lectors, vaig acompanyar tota la trajectòria intel·lectual pública del figuerenc Vicenç Pagès Jordà. Seguint la classificació planiana, vam quedar sempre com a coneguts; no vam pas arribar a ser mai amics, però vam ser més que saludats. El recordo a l’aula de COU (curs 1980-1981) on fèiem, per primera vegada després de la restauració de la democràcia, l’assignatura optativa de Literatura catalana. Com a alumne, aleshores en Vicenç ja era la persona discreta i eficaç que seria durant tota la vida. Sempre va tenir la consideració d’home d’aparença seriosa, d’escèptic moderat que gastava molta ironia i un bon humor anglès. Ens trobàvem a Figueres per la fira del llibre vell (ell mateix hi va fer el pregó el 2015), casualment en actes culturals i presentant junts algun llibre. Recordo especialment la presentació d’Empordà, llibre de meravelles (1996), d’Antoni Puigverd, perquè –cosa insòlita en en Vicenç– hi vam riure molt mentre comentàvem passatges hilarants de l’obra del nostre amic. També recordo el debat sobre els premis literaris al costat d’un joveníssim VPJ que va tenir lloc al Casino Menestral Figuerenc després de la presentació del seu segon llibre, Grandeses i misèries dels premis literaris (1991), juntament amb M. Àngels Anglada, Carme Guasch, M. Àngels Gardella, Pere Prada i jo mateix.

Sempre va tenir la consideració d’home d’aparença seriosa, d’escèptic moderat que gastava molta ironia i un bon humor anglès

Aquesta aproximació que dediquem al polígraf desaparegut, feta espigolant retalls del seu currículum, d’entrevistes, de crítiques... (els n’estalvio les cites), volem que sigui un simple apunt sobre la seva persona i la seva trajectòria, perquè l’obra de Pagès, un dels autors catalans determinants del tombant de segle XX i XXI, mereix estudis savis i extensos que els experts segur que faran.

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 14/XII/1963 - Torroella de Montgrí, 27/VIII/2022) va cursar l’ensenyament primari al col·legi Sant Pau, i el batxillerat, a l’Institut Ramon Muntaner, a Figueres. Es va llicenciar en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1986, però, com ell mateix afirmava, aviat es va adonar que li agradava més llegir novel·les que no pas diaris. Tot i això, va estar molt vinculat als mitjans de comunicació, sempre entorn de la llengua i la literatura: va coordinar la revista Catalònia Cultura (1986-1988) i el suplement literari del Diari de Barcelona (1990-1991), i d’ençà dels anys noranta es va mantenir actiu com a articulista i crític literari en nombrosos mitjans, i de manera regular a El Punt-Avui, El Periódico, Ara, Presència, La República, L’Avenç i Revista de Girona. Entre el 1991 i el 1995 va treballar per a les editorials Llibres de l’Índex-Ediciones de la Tempestad, Susaeta, Tikal i Alimara.

VPJ també va tenir un vessant pedagògic, tant a l’ensenyament secundari (1997-2003) com a la universitat, on a partir del 2003 i fins al 2022 va exercir de professor d’estètica primer i, més endavant, de llengua i literatura (Facultat Blanquerna - Universitat Ramon Llull). Així mateix, va ser l’impulsor de l’Aula d’Escriptura de Girona (2013), ara Aula d’Escriptura Vicenç Pagès Jordà, de la qual era cap d’estudis i on també exercia de professor. Prèviament (1993-1997), havia impartit nombrosos tallers literaris i cursos d’expressió escrita, tant a Figueres, Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols (cursos vinculats als crèdits de lliure elecció de la UdG), com a Girona (Casa de Cultura, centre La Mercè, Escola Superior de Relacions Públiques, Col·legi de Lletres-Diputació de Girona, Universitat de Girona) i Barcelona (ICE-Departament d’Ensenyament, Consorci per a la Normalització Lingüística, Universitat Ramon Llull), entre altres.

El 1992 va formalitzar la relació, a l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, amb qui ha estat la seva parella durant tots aquests anys, Camil·la Massot Kleiner. S’hi van establir definitivament el 1997 (llavors ja eren tres), després de residir cinc anys a Vilafant. La seva curiositat i manera de fer el va portar a relacionar-se amb el poble des d’àmbits molt diversos: de la pràctica de l’Aikido (feia més de quinze anys que era membre actiu del grup torroellenc d’aquesta art marcial) i la descoberta de les Medes, el Montgrí i l’Empordanet (a peu o en bicicleta), a l’estreta vinculació literària amb la llibreria El Cucut i la Biblioteca Pere Blasi. D’uns anys ençà, al costat del que al llarg de la vida l’havia fet sentir sempre a gust –la família i els amics–, havia anat agafant protagonisme l’hort, tant per treballar-lo com per gaudir-lo amb els seus. Era un dels projectes més esperats de cara a la jubilació.

Com a escriptor, VPJ ha eixamplat els límits de la literatura i ha obert camins que altres podran seguir

El seu humor era empordanès, més aviat flegmàtic, irònic, soterrat. La malaltia, sobrevinguda de manera sobtada el juny de 2022, deia que se l’agafava com una beca de lectura. Com a escriptor, VPJ ha eixamplat els límits de la literatura i ha obert camins que altres podran seguir. Més enllà de crític, novel·lista, clàssic i postmodern, és una figura d’un volum intel·lectual singular en el context català, un dels prosistes més destacats i premiats de la nostra cultura, amb una extensa bibliografia i un estil caracteritzat per una bona dosi d’ironia, humor i experimentació en diferents gèneres literaris.

Els llibres

La trajectòria literària de VPJ arrenca el 1989, quan guanya la Biennal de Barcelona en l’apartat de literatura. Un any més tard apareix el primer llibre, el recull de contes titulat Cercles d’infinites combinacions. La crítica ha dit que en aquells textos ja es concentra tot allò que, literàriament, va venir després.

El 1991 publica Grandeses i misèries dels premis literaris, format per un miler de citacions textuals extretes de llibres i premsa, i el 1995 arriba la seva primera novel·la, El món d’Horaci, que va tornar a veure la llum el 2016, en una edició revisada per l’autor. Es tracta d’una obra, diu Pagès, «amb un argument ambiciós, a mig camí entre la ficció i l’assaig creatiu, escrita amb ajuda del mètode paranoicocrític descobert pel jove Salvador Dalí».

El 1997 és el torn de la novel·la curta Carta a la reina d’Anglaterra (Premi Marià Vayreda 1996), obra reeditada (2001, 2009, 2023) i traduïda al castellà, a l’eslovè i al francès que narra, en cent pàgines, mil anys de la vida del protagonista, i el 1999 publica el seu segon recull de contes, En companyia de l’altre (Premi Documenta 1998). En aquesta ocasió, el recull és unitari: tots els relats giren al voltant del tema del doble.

L’any 2003 guanya el Premi Sant Joan amb la novel·la La felicitat no és completa (reeditada el 2015 i traduïda al castellà i a l’eslovè), que narra set episodis en la formació sentimental del protagonista, i el 2004 rep el Premi Mercè Rodoreda amb El poeta i altres contes (2005), relats que es caracteritzen per una mirada tragicòmica, per la disparitat de narradors i estils i per la tendència a l’experimentació.

El 2009 publica la novel·la Els jugadors de whist (traduïda al castellà el 2010 i reeditada en aquesta llengua el 2023), protagonitzada per un personatge que busca una sortida a l’estancament, però que no s’adona que les coses poden anar molt pitjor. El llibre, que obté els premis Crexells (2009) i El Setè Cel (2010), és el que li ha donat més anomenada i més lectors, i és un dels més elogiats de la seva trajectòria –fins i tot el va portar de convidat al departament de català de la Sorbona de París. El setmanari Empordà va publicar el mapa de Figueres que facilitava seguir l’itinerari dels llocs importants de la novel·la. Pagès en va dir: «El muntatge del llibre l’he fet pensant en el lector. Escriure sense concessions vol dir que quan escrius només penses en tu. Doncs no, jo en aquest llibre he fet concessions eliminant capítols, introduint escenes que fan mandra, com la del casament… He tingut la sensació de facilitar la feina al lector. Perquè el propòsit és que es diverteixi».

El 2013 guanya el Premi Sant Jordi amb Dies de frontera (2014), novel·la que el 2015 rep el Premi Maria Àngels Anglada que atorga l’Institut Ramon Muntaner. Dies de frontera és una història «sobre les parelles que triem, els pares que ens trobem i els fills que portem –o no– al món. I també sobre la joventut», amb un rerefons de personatges i espais recurrents. L’autor va manifestar: «M’agradaria aplegar totes les novel·les que he escrit fins ara en un sol volum, a títol pòstum, amb el nom La novel·la de Figueres. Des d’El món d’Horaci, que és la novel·la fundacional, fins a Dies de frontera». També de l’any 2013 és l’únic llibre infantil de VPJ, La llentia viatgera, il·lustrat per Joan Riera Calabús.

A la seva última novel·la, Robinson (2017), s’atreveix a crear una història sense espai ni temps. Amb Exorcismes (2018), fa una antologia personal dels seus contes en una edició repensada.

El novembre de 2022 va veure la llum la seva obra pòstuma, Kennedyana, un assaig molt personal sobre la família Kennedy a partir de l’assassinat de JFK

En l’àmbit d’assaig, el 1998 publica Un tramvia anomenat text (2002, 2021), un llibre sobre l’escriptura que considera el text com una barreja indestriable d’inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina. El 2006 apareix De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil, on proposa 28 novel·les que poden llegir amb plaer joves i adults, i que tres anys més tard es tradueix al castellà. El 2011 publica l’almanac literari El llibre de l’any, il·lustrat pel pintor Joan Mateu; el 2017, La música i nosaltres, una mirada personal als anys de la Transició a través dels seus records musicals; el 2018, Clàssics revisitats, així com el recull de citacions Les olors en la literatura, que va tenir continuïtat el 2020 amb Les pudors en la literatura. També de l’any 2020 és Memòria vintage. Del primer home a la Lluna a Pulp Fiction, un diccionari cultural sobre la generació del baby-boom, un recull de les seves memòries de boomer: «vaig voler fer un recull de coses que per mi són molt vives, però que en realitat ja no existeixen».

El novembre de 2022 va veure la llum la seva obra pòstuma, Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, un assaig molt personal sobre la família Kennedy a partir de l’assassinat de JFK, un fet present en gran part del corpus literari de l’autor que el va fascinar tota la vida, «l’ombra que m’ha acompanyat sempre», afirma al primer capítol del llibre. Amb aquesta obra, VPJ ha merescut el Premi de la Crítica Serra d’Or d’assaig 2023.

La darrera publicació que ens consta és l’antologia de contes d’Anton Txékhov –que ja tenia a punt la primavera de 2022– titulada Contes escollits (novembre, 2023). La tria i el pròleg són a càrrec seu, i la traducció, a càrrec de Xènia Dyakonova. Com era habitual en ell, preparar aquesta antologia va significar llegir prèviament tota l’obra de l’escriptor rus.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ