Després de la mort del pare, amb la família trobem notes escrites per ell, retalls dels diaris que solia llegir –amb subratllats i notes als marges–, i sobretot retrobem aquella visió d’humanitat i reflexió que tant enyoro!
Nogensmenys, estic aprenent a acceptar que l’evolució de la vida comporta que els relleus familiars són naturals i serveixen per a evolucionar i per a donar nous impulsos al motor de la Vida, tot i el dolor, el sentiment i certes esgarrapades a la meva història més íntima.
No reescriuré els fets esdevinguts durant el darrer ple municipal de l’Ajuntament de Figueres, i que des de Junts per Figueres vam advertir. Sí que us diré que la meva reacció ràpida del moment va ser la de deixar constància que «la tassa» del regidor de Ciutadans contenia un missatge insultant, lleig, i que cercava la provocació.
En cap moment vaig experimentar un sentiment exabrupte, sí el de la reflexió i el de voler deixar palès que aquell «La república no existe, Idiotas» no podia formar part de la melodia de la democràcia del plenari de Figueres.
Estic formada en acompanyament a la mort i als processos de dol pel Programa del Grup Temps Alt Empordà. Aquesta formació, juntament amb el meu propi creixement personal, em dona eines per a entendre millor les penes, les penúries i a voltes les misèries que ens comporta la nostra condició humana. Tot i això, no em trobareu mai en el replà dels insults, sí en el de la reflexió i el del treball per a assolir pactes i acords.
I a raó d’aquella situació en el plenari, les meves paraules foren: «Pel respecte que ens tenim els uns als altres: el plenari és el lloc de la paraula, no dels insults. No calen elements de porcellana fina, i sí elements de respecte».
A continuació us copio el darrer paràgraf d’un article que RGV va intitular: «Temps per a reflexionar»: «Ens cal temps per a reflexionar, però després ens caldrà actuar amb tots els nostres sentits i amb tota la nostra humanitat. La solució està dins nostre».
La mare del pare fou maltractada en temps de la guerra civil quan anava a portar roba i menjar al seu cunyat a la presó, a Barcelona. Arran d’aquell fet sempre tingué un braç adolorit i amb senyals.
A casa mai no vaig sentir missatges d’odi i insults envers ningú. El missatge va ser el de l’estimació a l’altri i la cultura del treball i... «facis el que facis, fes-ho el millor possible i respectant tothom».
Crec que el pare hauria actuat com jo.
