El 23 de juny passat, nou persones innocents sortien de la presó després d’haver-hi passat entre tres i quatre anys. Me n’alegro infinitament. Són homes i dones treballadors, amb ideals, que han sacrificat una part important de la seva vida pel seu país. I que ho han fet d’una manera gratuïta; vull dir, que han pagat per res, perquè el conflicte mai no hauria hagut de sortir de l’àmbit de la política.
Aquestes nou persones són les víctimes més visibles d’una manera de ser espanyola: la de l’orgull, la de la casta, la del règim del 39 i de la mal anomenada «transició». La que quan no té arguments fa de la denúncia sistemàtica a la també mal anomenada «justícia» el seu modus operandi. I aquesta justícia protegeix i afavoreix els de la seva corda. Amb tot, tenir presos polítics feia lleig per a un govern que es diu «el més progressista de la història». Bé, feia lleig de cara a les institucions europees i mundials. El Govern del PSOE ha reconegut (encara que dissimuli) la injustícia d’aquest estat de coses i per fi els han indultat. Significa això que acaba alguna cosa? No, i ara. Tot just comença.
De fet, el que comença és la negociació amb l’Estat espanyol. Primera, perquè tenim unes altres 3.200 víctimes pendents d’una solució. Europa urgeix a Espanya que retiri els càrrecs a les persones exiliades i reformi els delictes de sedició i rebel·lió. Una altra bufetada europea amb la mà plana. Des de l’independentisme, i des d’ERC per descomptat, continuarem batallant per l’amnistia per a totes les persones represaliades. L’amnistia com a fi de la repressió. Aquest perdó condicionat dels indults ni ens agrada ni el volíem. Ara bé, si serveix perquè tots nou puguin tornar a la seva vida, a les seves famílies, amics; a la seva activitat política i social, els acceptem.
I segona (no me la deixo pas), perquè tenim una gran tasca d’ara endavant, que és aconseguir la independència. Si algú s’ha pensat algun cop que a ERC ja no ens interessa, que s’ho tregui del cap. L’alliberament de Bassa, Forcadell, Romeva i Junqueras ens reafirma. Som aquí per anar fins al final. Ara més que mai.
