Aquests dies, els independentistes hem estat molt entretinguts recordant les peripècies de l’1 d’Octubre de 2017. Hem vist documentals que prometien més del que han donat, però així i tot interessants; hem conegut gent de la que va córrer amunt i avall amb bombons, truites, testos, botifarres (ja m’enteneu); n’hem pogut veure fins i tot una pel·lícula (val a dir que infumable). Hem rememorat un fet que tots els que hi vam ser, d’una manera o altra, tenim gravat a foc al cor i a l’ànima.

L’1 d’Octubre vam guanyar. Vam guanyar consciència de poble, vam guanyar en unitat i en germanor; vam ser valents i forts tots i totes, vam ser capaços d’una comunió que potser no s’havia mostrat des del 1714. Vam fer la vaga del 3 d’octubre com a protesta per l’actuació repressora i vam tornar a guanyar, amb l’empenta intacta i amb tota la força que ja havíem mostrat només dos dies abans. El dia 10, el Parlament, presidit per Carme Forcadell, va aprovar la Declaració d’Independència de Catalunya, que contemplava la posada en marxa de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República de Catalunya; declaració que el president Carles Puigdemont va suspendre temporalment. El somni, abaratit. Finalment, la República fou proclamada el dia 27 d’octubre. Proclamació estranya i trista, amb la por que reflectien les cares dels diputats i els alcaldes i que es copsava també a través de la televisió. L’endemà, informacions confuses, desgavell i fugides dels líders.

Continuaria i acabaria plorant. El cas és que aquest 1 d’Octubre hem abaratit el somni. Amb una ANC que oblida la transversalitat i s’escora cap a l’independentisme xupiguai postconvergent, el mateix que va suspendre la declaració d’independència. Aquells que retreuen a ERC i al president Aragonès (i que fan oposició des de dins del govern, per cert) que no estigui fent la independència ara mateix, estaria bé que recordessin i mostressin respecte a la trajectòria impecable de Carme Forcadell, que sí que la va declarar, i va pagar amb presó per això mateix. I no oblidéssim que hem passat un 155 i una pandèmia i que ja estem en plena crisi altre cop; a banda que ens prometien un suport internacional que no vam tenir i que ara mateix tampoc no tindríem. Per a qui ho dubti, treballem per la independència, sí, però des de la realitat. Mentrestant, si us plau, recordeu aquella cançó de Lluís Llach: No abarateixis el somni/o et donaràs per menyspreu tu mateix.