«Tinc enveja de les jugadores del Barça, tenen el que desitjàvem»

Bea Ríos va ser una de les figures emblemàtiques del Club de Futbol Llers femení. A finals de la dècada dels vuitanta, amb 14 anys, va formar part del primer equip que només entrenava i va viure la progressió meteòrica del club, amb dos ascensos a Divisió d’Honor (1992 i 1995). La figuerenca, polivalent sobre el terreny de joc, va jugar una vintena de temporades seguides amb les groc-i-negres. Ara té 53 anys i ha estat una de les jugadores entrevistades per al documental «Les bruixes del futbol» sobre els inicis de l’equip del Llers.

Primer de tot, què li ha semblat el documental?

Al·lucinant, molt emotiu. Recordar aquells vells temps ha estat entranyable.

Com es va introduir en el mon del futbol?

Jo anava a l’escola Cor de Maria, de Figueres, i una companya de classe, la Neus Ungé, que era de Llers, em va explicar que al seu poble jugaven a futbol i em va animar a anar-hi. Tot va ser molt ràpid, recordo que tenia 14 anys i en Joan Sunyer m’havia de venir a buscar. Fins que vaig tenir moto i podia anar-hi sola.

Com era l’inici de l’equip, el 1985?

Només entrenàvem. No hi havia lliga i era més aviat lúdic. Anàvem a jugar a pobles on hi havia equip de noies, recordo anar a Borrassà, Olot... També jugàvem amistosos contra nens de categories cadets i infantils. No tots els equips masculins volien jugar contra noies; guanyar-los era difícil perquè físicament es notava la diferència.

«No cobràvem, però ens divertíem molt, va ser inoblidable»

Al 1992 toquen el cel amb el primer ascens a la màxima categoria, la Divisió d’Honor.

De la lliga gironina vam passar a la catalana. Érem un poblet de 800 habitants i per fer un equip més competitiu agafàvem les jugadores de la província que sobresortien.

Contra qui jugaven?

Recordo, com si fos ara, enfrontar-nos al Barça i Espanyol de primera divisió. Jugàvem a Màlaga, al País Basc, Alacant, València... Ens desplaçàvem amb bus i dormíem a llocs que es podia permetre el club, com albergs. També recordo allotjar-nos en un convent de monges, a Oviedo, on no podíem fer soroll i havíem de dormir aviat. Als viatges llargs amb bus dormíem al passadís. No cobràvem res, però ens divertíem molt. Va ser una època inoblidable.

Quan hi havia aquests desplaçaments llargs, podia compaginar-s’ho bé amb la feina?

Era mestre d’educació física, treballava a escoles i podia entrenar i jugar sense problemes. Hi ha companyes, que sí que ho tenien més complicat. Per mi, primer era el futbol i intentava trobar una feina que s’hi adeqüés.

En Joan Sunyer va ser l’impulsor d’aquell equip.

Em va influenciar molt, el veia més com un amic que un entrenador. Era perseverant i proper. Podíem parlar amb ell i discutir tranquil·lament, sense enfadar-nos.

Combinava l’atletisme amb el futbol. Quan va haver de triar?

Corria per al Club Natació Figueres i, per mi, al principi la prioritat era l’atletisme. Recordo que un diumenge al matí tenia un Campionat de Catalunya de cros a Granollers i després de córrer em van recollir per anar a jugar per Barcelona. Però després, em vaig decantar pel futbol, era un esport més d’equip i em satisfeia més.

"Jugàvem partits contra nens, però no tots els equips masculins volien jugar contra noies"

Veient com ha evolucionat el futbol femení, què els ve al cap?

Fins ara no veiem la magnitud del que fèiem, hi ha hagut una evolució, lentament. Algunes jugadores que ara estan al Barça també han viscut en clubs humils, com la Patri Guijarro, que estava al Collerense, de Mallorca. Allà, també hi vam anar a jugar.

Per al documental, us vau trobar amb les jugadores del Barça Sandra Paños i Patri Guijarro. Heu pensat que ara podríeu estar jugant en estadis plens?

Sí, estaríem allà jugant contra elles. Quan venia el Barça ja omplíem el camp del Llers. A la Sandra (Paños) i Patri (Guijarro) els hi vaig dir que els tenia una enveja increïble. Tenen el que desitjàvem nosaltres, haguéssim evolucionat i m’hagués agradat viure del futbol. Per mi, jugar cada diumenge no suposava un sacrifici. Tant de bo hagués entrenat cada dia, en aquella època ho fèiem dos o tres dies a la setmana.