«Hem fet invisibles les dones de més de 50 anys i això és molt dur»

Marta Marco (Badalona, 1976) va debutar amb dinou anys al Mercat de les Flors i, des d'aleshores, no s'ha aturat. Aquest dissabte 11 de maig, a les vuit del vespre, visita la Sala La Cate de Figueres amb el controvertit monòleg Bèsties, en què interpreta a una psicoterapeuta que planteja el cas d'una nena de vuit anys que vol posar-se pits i una mare que accepta la proposta.

Bèsties, de la dramaturga britànica Monica Dolan, és el segon monòleg que fa l’actriu Marta Marco. Aquesta classe d’obres, reconeix, deixen l’actor «sol, dalt de l’escenari, prenent el ritme al públic i a la funció». Malgrat tot, però, ella no hi renuncia, ja que és conscient que viu «una gran experiència».

Bèsties l’ha posada a prova?

Més que posar-me a prova, el que em sembla important explicar, com també m’ho semblava amb el primer que vaig fer, El meu nom és Rachel Corrie (2009) que parlava sobre la guerra d’Israel i Palestina, és que els monòlegs t’han de tocar d’una manera especial, perquè és un treball molt intens i has de tenir moltes ganes d’explicar aquella història. Els actors sempre tenim ganes de fer-ho, per això ens hi dediquem, però són històries que et toquen especialment i fa que tinguis molt compromís en explicar-les. I crec que és aquest el cas, perquè del que parla Bèsties –la hipersexualització de nens i nenes– em sembla molt important i crec que hem de treballar tots com a societat.

Com li arriba el text de Monica Dolan i què experimenta en llegir-lo per primer cop?

Me’l fa arribar en Pau Roca, el director de la companyia Sixto Paz, també actor. Ens coneixem de fa molts anys i hem treballat junts. En Pau em diu que té aquest text i que li agradaria que me’l llegís. En fer-ho, curiosament, és d’aquelles lectures que t’atrapen fortament. Em va agradar molt el text d’inici i vaig dir-li que sí al Pau, tot i que era, per mi, una època en la qual m’havia traçat fer una mica de parada, però em va semblar que era un text que volia explicar.

Què li va interessar?

Com plantejava un munt de preguntes a les quals no els donava una resposta concreta, sinó que interpel·lava directament l’espectador a través del relat, obrint molts temes que, crec, tots en tenim una opinió, però a vegades no l’hem formalitzat o, si més no, no li hem donat voltes. Crec que és un text que l’espectador, quan surt de la funció, es planteja què en pensa sobre això. Són temes importants com a pares i mares: la cosificació que patim, en pròpia pell, tots plegats.

Coneixia el treball de Monica Dolan?

La coneixia a ella d’haver-la vist en moltes sèries, però no li sabia aquesta part de dramaturga. I realment penso que està molt ben escrit, el monòleg.

Bèsties planteja el suposat cas d’una mare que accepta el desig de la seva filla de vuit anys de posar-se pits. Monica Dolan porta a l’extrem aquesta pressió estètica que patim les dones.

És cert que les dones som el màxim exponent, però els homes també ho pateixen. I el que explica el monòleg és que no només és el contacte directe amb el teu entorn, sinó com les indústries, els polítics i la societat ajuden. Coses que a tu et van entrant, inconscientment, mirant els anuncis, llegint les revistes, el tipus de dones que surten a les xarxes, què volen que consumim. És tot molt endimoniat perquè, realment, darrere hi ha factòtums econòmics importants que fan que tot giri entorn aquesta pressió estètica i nosaltres hi hem caigut i ens ho hem cregut. Així vas al Zara o al H&M hi trobes sostenidors push up per a nenes. Alguna cosa no estem fent bé.

La societat hauria de protegir molt més els seus infants, no?

Des del moment que a les xarxes trobes nenes que estan fent skin cares o s’estan posant vint-i-cinc cremes o àcid hialurònic amb vint anys, penses que hem emmalaltit. Jo, a més a més, m’he d’erigir en l’estendard antioperacions, perquè vull lluitar contra tot això, però acabes posant-te radical i dius que no et posaràs mai res ni et tocaràs res. És evident, jo no m’ho faré, però acabes estant molt en contra de tot això quan podries ser més tolerant, entenent que una persona de més de cinquanta anys, si es veu malament, es canviï el que vulgui. Així i tot, per mi, això és antinatural. No estic d’acord que no acceptem les nostres edats, però com a actriu ho pateixo cada dia. Tothom et mira i es creu amb el dret de dir-te: «Estàs molt prima». Perdó? I si estic malalta? Qui ets tu per dir-me a mi que estic molt prima o que tinc arrugues a la cara o que he de fer papers deu anys més gran del que em pertoca?

És aquest excés d’exposició.

És el dia a dia. Hem fet invisibles les dones de més de cinquanta anys i això és molt dur, perquè hi ha dones guapíssimes en la seva bellesa particular i excepcional que cadascú té. I amb les seves arrugues a la cara, evidentment, perquè són el que han viscut.

Com és el seu personatge?

Tessa és una psicoterapeuta que porta el cas de la mare i penso que és una persona molt intel·ligent, molt empàtica, que està en un moment personal molt delicat i fràgil. Això ho anem veient després i és on radica la intel·ligència del text, que conflueix l’explicació d’aquest cas professional amb la vivència particular que ella viu. També és mare i li estan passant coses que han fet que s’hagi sobreimplicat en aquest cas.

Com és la posada en escena?

Molt simple. L’únic que ens ha embolcallat una mica són llums i so, perquè el text ja està plantejat com una conferència. És algú que parla a un altre: pot ser un simposi de professionals on explica el cas, la seva terapeuta que li fa teràpia... Sempre hem buscat un interlocutor proper, perquè realment ella parla des d’una proximitat i una confiança. El més important de la posada en escena és com hem treballat el text i la paraula, perquè no perdis el fil.

L’obra ha generat molt debat.

Sí, crec que és millor parlar-ho perquè surten moltes coses. Fins i tot, han vingut mares i filles i veus els diferents punts de vista generacionals sobretot plegat. És un tema que ens interpel·la com a societat i, per tant, debatre-ho sempre està molt bé.