«Aquest ofici de cantautor és la meva feina i m'agrada fer-la»

La Sala La Cate de Figueres acull aquest dimecres 1 de maig, a les set de la tarda, Cançons de combat, un espectacle que neix del disc homònim que recull bona part de les cançons antològiques del guitarrista Quico Pi de la Serra (Barcelona, 1942), el més veterà dels cantautors catalans. En aquest escenari actua en companyia de l’harmonicista Joan Pau Comellas i en aquesta entrevista comparteix alguns detalls del que serà aquest concert que el 14 de juny també oferirà a Girona.

Fa seixanta-dos anys que va iniciar la seva trajectòria musical. Potser a algú li pot sorprendre que encara continuï dalt dels escenaris als seus vuitanta-un anys.

Per mi, això no té massa mèrit. Aquesta frase que vaig néixer per fer això tampoc la subscric massa, però és possible. Jo és el que faig i sempre he fet això, és la meva feina, aquest ofici de cantautor, i m'agrada fer-la. Un té moltes facetes: des de pensar, escriure, posar-hi música i construir-ho. Jo m'ho passo bé fent-ho i intento que la gent també. Tinc la sort d'anar amb un músic molt bo, que és en Joan Pau Comellas, un harmonicista realment boníssim, un dels grans a Europa i en aquest concert la gent estarà encantada. Ell toca l'harmònica diatònica, que és molt petita, i sembla mentida els sons que en fa sortir.

Aquesta actuació a Figueres forma part d'una gira que han batejat com Segueix el combat. Creu que avui el combat encara és necessari? Té alguna cosa a veure amb el combat que va iniciar ara fa sis dècades?

Hi ha una part de la meva feina que és intentar que la gent entengui què fa aquí, molt modestament per la meva part. Que entengui que un existeix per passar-ho bé i, a la vegada, lluitar molt perquè també ho passin bé aquells que puc ajudar. Això que en podríem dir llibertat. Sortint a l'escenari i cantant cançons meves, doncs, és el que intento i que li arribi a la gent i que surtin del teatre pensant que el que han pagat i l'estona que han passat els hagi servit d'alguna cosa.

En aquells inicis es tractava també de posicionar la llengua catalana. Ara, potser, ens tornem a trobar en una situació de molta agressivitat envers la llengua, no?

Sí, sí, és cert. Estem vivint des de fa moltíssims anys, potser des de sempre, en un sistema, que es diu neocapitalisme, en el qual qui té diners és qui és considerat millor i que per aconseguir-los, molt sovint, es fa de manera que no hauria de ser. Quan tires enrere o penses una mica què fas o qui ets a la vida hi ha coses més fonamentals que aquestes.

Quasi sempre les seves cançons incorporen la crítica.

No sempre. A mi em surt això, demà cantaré blues, però també cançons d'amor, per dir-ho així. En un missatge artístic, però no és imprescindible que vagi a buscar el benestar de la gent. També podria ser que fos un passatemps d'una hora i mitja i que la gent se n'anés bé, també, però a mi em surt així. I passa perquè jo ho visc d'aquesta manera.

Al parlar de Quico Pi de la Serra, una pensa, inavitablement, en la Nova Cançó, els Setze Jutges. Segurament, a les joves generacions això no els sona massa de res.

No en tenen ni idea. A la gent jove el que se'ls hi ha de fer és canta'ls-hi. I, en el meu cas els agradarà molt, però ells no saben, si no és que han tingut una informació abans. Jo tinc una filla de catorze anys i és una altra història, però això ha passat sempre. A l'edat mitjana també passava amb la gent jove. Sempre ha passat així. Això no vol dir que el que jo faig no pugui interessar, segur que sí perquè no faig una cosa horrorosa.

Tothom pot connectar perquè la música té aquest el valor.

Clar, sens dubte.

El seu primer disc va sortir l'any 1962, Canta les seves cançons. Crec que es va iniciar en la música d'una manera molt natural o potser diria casual.

Natural no sé, casual sí, perquè a casa hi havia una guitarra que era per la meva germana i que no la va voler. Hi havia un veí, que era d'una tuna, tot i que no ho recordo massa. Ho he dit tantes vegades, però sí que aquest veí em va ensenyar uns acords i després, molt aviat, em va arribar un disc de blues de Big Bill Broonzy -del que demà tocarem un tema- i vaig interessar-me per allò i vaig anar fent. Sóc autodidacta, no tinc estudis acadèmics. Això té dos vessants: una que la cosa tan pràctica de poder llegir una partitura com qui llegeix un llibre, jo això no ho puc fer, però per aprendre una cosa o treballar el que faig ho repeteixo mil vegades fins que ho domino des d'un punt de vista sentimental, formal, tècnic,... abans d'ensenyar-ho. Això no sé si és per justificar-me a mi mateix, però crec que ho faig d'una manera bastant més potent que si ho hagués llegit a la primera d'un paper i ho toqués.

La primera cançó que va escriure va ser en francès?

Sí, els meus pares, perquè no anés a un col·legi on feien cantar el Cara al sol, em van portar al Liceu Francès i vaig fer una cançó molt influïda pel gran mestre, George Brassens. Es deia Les putes, però no va prosperar, pobreta.

Potser ara la censurarien.

No crec, tot i que la censura sempre ha existit i és lamentable. Censuren coses d'una altra mena.

Semblaria que la societat és més puritana ara, en molts aspectes.

La societat, en un sistema com el que vivim ara, té uns espais. Abans, quan hi havia el dictador Franco, que és quan jo vaig començar, no n'hi havia cap. Ara pots trobar un espai on poder reproduir el que fas amb altra gent. Digues-li espais, digues-li guetos, comunitats, però existeixen. I has d'intentar trobar on et sentis bé. Abans et jugaves la vida.

Vostè ha lligat molt sovint la literatura amb la seva música i, fins i tot, altres disciplines artístiques. Ha conegut a destacades personalitats com Salvador Espriu o el mateix Tàpies.

Tinc vuitanta-un anys i he conegut molta gent i això és fantàstic, sempre intento aprendre.

Totes aquestes connexions l'han enriquit?

Jo conec cantautors que no saben res i només fan cançons. Això depen de la mena de producte que surti. Si el que vols fer, ho aconsegueixes, en aquest cas una cançó, i diu el que tu vols que digui i interessa, doncs, ja està.

Encara compon?

Sí, i tant. És la meva feina i té diverses parts. Comença quan tinc la idea i l'escric en un paper, i acaba quan allò és una cançó i la canto en públic. Bé, de fet, acaba quan arriba a la gent i aquesta diu m'agrada o no m'agrada.

Què és el que l'empeny a seguir?

No m'empeny res, és la meva feina. I a la meva feina entra fer el que jo sento. Jo crec que tothom ha nascut per alguna cosa, modestament ho crec. Però hi ha molta gent que no ho sap o que no ha tingut l'oportunitat de trobar-ho, però jo ja fa temps que he vist que vaig néixer per fer això i la meva responsabilitat és fer-ho bé.

Quico Pi de la Serra s’atura amb les seves «Cançons de combat» a Figueres