Un rampell, Santa Cara i Santa Creu

M’esperava aquestes Fires amb candeletes. Em feia il·lusió viure-les amb tota la intensitat possible, però dissabte vaig haver d’anar al primer acte del programa oficial –mercat de la fruita i de la verdura a la plaça del Gra–, ben adormit. Poques hores abans, cap allà les quatre de la matinada, havia tingut una aclaridora conversa amb l’agent de la Guàrdia Urbana que atenia les trucades des de la comissaria. Vaig trucar, sí, per consultar si la música estrident que havíem de suportar els veïns del Parc de les Aigües es podia haver aturat un xic abans: «No senyor, tenen permís cada dia per a posar-ne fins a les cinc del matí».

Em va venir un rampell de desconcert pensant en qui havia decidit que el nou Rampell, la marca blanca de l’Embarraca’t, s’havia de saltar totes les condicions de bona convivència amb el veïnat. Segurament, qui ho va decidir, ho va fer amb bona intenció. Però, on s’és vist que el benestar musicoemocional d’uns hagi de torpedinar de ple la treva de simpatia que s’havia aconseguit entre la gent dels barris de l’Horta Capallera, Cendrassos, Horta de l’Hospital, i l’antiga Ram amb les festes nocturnes?

Fins ara, les revetlles, els concerts festius i, sobretot, les Nits de l’Acústica, havien demostrat que es podien fer activitats musicals amb un cert ordre convivencial. Sincerament, m’agrada veure el Rampell en el Parc. M’agrada que estigui net com una patena i florit com un jardí botànic perquè són Fires.

Estic convençut que la nova fórmula de les barraques pot ser un èxit si s’ajusten les maneres i els horaris, com ja ha començat a passar. Per això desitjo que aquest primer any del Rampell hagi estat un pas endavant positiu per a Figueres.