Albergínies, el remei

Els pebrots, la figa, el nap, la fava, la carxofa, la patata... Les equivalències entre els productes de l’hort i el sexe han estat sempre ben abundants en la nostra llengua. Deu ser perquè som una terra de pagesos, al cap i a la fi, què hi farem!...

Se n’han dit tantes coses dels productes de l’horta!... El cas és que, fa una colla d’anys, un metge de Barcelona va ser jutjat per una estranya recepta feta a una pacient amb vaginitis. Es veu que la inspecció interna era força difícil, ateses les circumstàncies, i calia l’aplicació d’una mena de consolador, per entendre’ns. Deien que el doctor, potser emprenyat pel que sigui, la va engegar amb la recomanació que s’hi fiqués una albergínia i que hi tornés al cap d’una setmana. La pacient, molt ofesa, el va denunciar. Al cap dels anys, tres o quatre, com sempre passa aquí amb els afers de la justícia, el van condemnar a una multa prou assumible. El que no deia la notícia, als diaris, és si la pacient es va aplicar la recepta o no. Qui sap, val més no preguntar en casos així, potser ens mullaríem...

Alguns dels plats més celebrats amb albergínies són escalivades amb vinagreta de mel, la tempura de verdures, l’arròs amb albergínies i gambes, el pastís d’albergínies o bé fetes a la parmesana

"Alguns dels plats més celebrats amb albergínies són escalivades amb vinagreta de mel, la tempura de verdures, l’arròs amb albergínies i gambes, el pastís d’albergínies o bé fetes a la parmesana"

L’origen de les albergínies cal cercar-lo a l’Àsia, concretament on ara hi ha Bangladesh, Sri Lanka i l’Índia. Fou introduïda a la península Ibèrica pels àrabs. De l’albergínia, quan jo era petit, n’havia sentit a dir esbergínia. Localismes, fet i fet. Vora el Mediterrani, la seva producció va de maig a desembre. És aquest un aliment recomanat per a les persones amb problemes de digestió. Parlem d’una prima donna de la cuina d’arreu. Començant per l’escalivada i l’espencat, el seu equivalent valencià, inqüestionables delícies del paladar, o les albergínies al forn, de les quals n’hi ha referències des del segle XIII, i també fregides, com és costum popular. Després, la barbolhada, típica del comtat venaissí, o les albergínies rostides a la moda de l’Alguer. Així mateix, a la brasa, com a la Provença, la chichomèia del Llenguadoc, o bé les albergínes de pobre, vives encara en llocs de Mallorca i d’Eivissa. I les que em deixo, suposo jo... Les albergínies són un dels components essencials de la samfaina, la ratatolha, en occitana; el ragú i la caporata italians; la mussaca grega i el tombet mallorquí... Alguns dels plats més celebrats amb albergínies són escalivades amb vinagreta de mel, la tempura de verdures, l’arròs amb albergínies i gambes, el pastís d’albergínies o bé fetes a la parmesana.

S’havia dit, anys enrere, que l’emperador bizantí Basili II havia mort d’un empatx d’albergínies, encara que això no era ben segur, i Joan Perucho opinava que la causa de la mort fou un cop de sang causat per un atac d’ira. Potser sí que era veritat això darrer... Juan José Herranz, fill de la Rioja, lloava així aquest producte de l’horta: «Con un amargo que ni se inicia, / con un picante que irrita poco, / las berenjenas son mi delicia, / las berenjenas me vuelven loco»...

No és estrany que aquest producte dels nostres horts, d’origen àrab pel que sembla, pugui curar una vaginitis i fins i tot altres malalties. Deien que, en quantitats moderades, l’albergínia era recomanable per a les dones embarassades i, a més, estimulava les funcions del fetge i de la vesícula biliar. Bona peça per a tots plegats, no?... Josep Pla en parlava d’aquest tema: «Em permetria recomanar de no fer mai porc amb albergínies, perquè resulta un plat massa gras i el greix excessiu embafa. El millor plat cuinat amb albergínies és l’ànec, tant si és mut com si xerra massa».

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ