Opinió | Mar d’amunt

Xiulets de tramuntana

Deien abans els entesos que la tramuntana s’originava a causa de les altes pressions de l’Atlàntic que coincidien amb les baixes al Mediterrani

Dia de tramuntana.

Dia de tramuntana. / Borja Balsera

Joaquim Ruyra li dedicà aquests versos: «Tires vells / a capgirells / i llurs capes caragoles; / i al jovent / alces rient / els faldons i camisoles». Pere Coromines, per la seva banda, assenyalava la tramuntana com la cinquena gràcia de l’Empordà i comentava que «l’empordanès la tem perquè encara és més franca i valenta que ell». Els Goigs de Requesens, on es feien temps ha en època de forts aiguats romiatges demanant aquest vent, suplicaven: «Doneu-nos la tramuntana / quan l’haguem de menester». I Carles Fages de Climent, en la seva Oració al Crist de la Tramuntana, així s’expressava: «Braços en creu damunt la pia fusta, / Senyor, empareu la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat».

La tramuntana, com la majoria de coses, té els seus panegiristes i els seus detractors. Eduard Fontseré publicà el 1950 la seva obra La tramuntana empordanesa i el mestral en el golf de Sant Jordi. I així fou batejada la nostra comarca: «L’Empordà, palau del vent», en els versos de Joan Maragall. El mot tramuntana vol dir «de més enllà de les muntanyes». Quan la seva trajectòria és N o NNO, o sigui canigonenca, és francament empordanesa. Aquest vent apareix sovint a l’hivern, una mica menys a la primavera, poc a l’estiu i a la tardor, de forma irregular. La gent de casa nostra no ha estat mai hostil al seu vent, que li regala un cel blau, diàfan i sense núvols.

"El vent empordanès més propi, més típic, és la tramuntana"

Deien abans els entesos que la tramuntana s’originava a causa de les altes pressions de l’Atlàntic que coincidien amb les baixes al Mediterrani. La gent de l’Empordà hostatgem una llarga colla de mites: Narcís Monturiol, Sibil·la de Fortià, Pep Ventura, Ramon Reig, Abdó Terrades, Josep Pla, Salvador Dalí; i també la Rambla de Figueres, la badia de Roses, les roques de cap de Creus, la folla tramuntana... Joan Guillamet, que fou professor meu a Figueres al batxiller, va escriure: «Entre el vent i la gent, què hi ha? Hi ha la terra, la mar, el cel. La seva velocitat ha arribat a superar els 200 km/h. Una bona tramuntanada és, certament, un espectacle d’una grandiositat innegable, vist des de qualsevol punt de la plana empordanesa. Quelcom que imposa»...

Carles Pi Sunyer, a Una interpretació de l’Empordà, assegurava: «El vent empordanès més propi, més típic, és la tramuntana. Venint del nord, no solament arriba per l’ull de bou del Portús, valenta i arriscada com és, salta també per damunt de la serralada. I és tanta l’embranzida que porta, que un cop a la plana hi passa xisclant en una fugida boja de ratxes que s’empaiten». I Narcís Jordi Aragó, a L’Empordà d’anar i tornar, hi afegia: «Ara sabem que aquest vent de mala fama, que esbulla les oliveres, arrenca gemecs de les canyes, arrauleix les closes i travessa les portes, és també un vent de bona ànima que bandeja els núvols, escombra els sembrats, amanyaga les flors i dedica mots amables i justos als arbres que trontollen al seu pas».

Aquest vent apareix ja en les obres de Ramon Llull (s. XIII-XIV) amb els noms de «tremontana» o «tresmuntana ». Ausiàs March, poeta valencià medieval (s. XIV-XV), invocà de tot cor el vent tramuntanal: «Veles e vents han mos desigs complir / faent camins dubtosos per la mar (…) / fent humils precs al vent tramuntanal / que en son bufar los sia parcial / e que tots cinc complesquen mon retorn»...

Xiulets de tramuntana n’hem sentit sovint, un i altre cop, damunt dels pobles empordanesos. I en l’aire ressona encara aquella dita, com una maledicció: «Tramuntana forta i freda i sense sol!»...