Opinió | Mar d’Amunt

Acte de fe

Crec en el nostre Empordà. Crec en la gent que hi ha viscut anys i anys i que ara reposen dins d’aquesta terra

Sant Pere de Rodes.

Sant Pere de Rodes. / DDG

Crec en el nostre Empordà, que és un, únic i sagrat. Crec en el seu cel puríssim, ferm esclat del blau, esbandit sovint per la forta i freda tramuntana. Crec en els seus alzinars, les seves pinedes i suredes, fressats sovint pel senglar, on surten a la tardor les clapades de ceps, rovellons i pinetells, rossinyols i escarlots ... Crec en la seva plana serena, ubèrrima, compendi de tots els verds, on arriba mandrosa la saba fecunda de la Muga mare. Crec en els vessants del coster, grisos de brucs i olivardes, feixats pedra a pedra per antics vinyataires. Crec en la seva mar inquieta, esquerpa, esquitxada d’esculls i niells per tot arreu.

Crec en la gent que hi ha viscut anys i anys i que ara reposen dins d’aquesta terra: escriptors i artistes, pagesos i mariners, justos i pecadors, savis i murris, genis i orats ... Crec en tots ells i elles: Narcís Monturiol, Abdó Terrades, Montserrat Vayreda, Pep Ventura, Salvador Dalí, Lluís Albert, Víctor Català, Alexandre Deulofeu, Joan Guillamet, Narcís Pijoan, Maria Mercè Roca, Ramon Reig, Carles Fages de Climent ... I també, naturalment, en la Lídia de Cadaqués, el Sabater d’Ordis, el Poll i la Puça de Figueres, el Rellotger de Creixell, el Barber de Navata, en Luard del Port de la Selva, en Doro de la Vall de Santa Creu, en Quimet Perolero, la «Nyinga» i en Pitu Doba, de Llançà ...

"Si algun dia el veieu ignorat, escarnit o bescantat, penseu que sempre hi ha un Empordà dins de cada un de nosaltres, i aquest mai ningú ens el podrà prendre"

Crec en l’excels patronatge de Sant Pere de Roda, amb Sant Salvador al cim de tot, tal vegada sigui el Montsalvat llegendari. Crec en la dolça lletania de les cales de cap de Creus, dites una rere l’altra com una oració: el Jonquet, Portlligat, Portaló, Guillola, Jugadora, Culip, cala Prona, Talabre, Taballera, Portaló, Galladera, els Jóncols ... Crec fermament que el nostre Empordà és molt més que una pàtria interior, molt més. Si algun dia el veieu ignorat, escarnit o bescantat, penseu que sempre hi ha un Empordà dins de cada un de nosaltres, i aquest mai ningú ens el podrà prendre. Crec en la resurrecció de tots plegats, uns i altres, carn i desig en ferma unió, plens d’eufòria, un dia encara ignorat al sol ixent de la Massa d’Oros, pedra monjoia del llevant pressentit mar endins, o mar enfora, qui sap com s’ha de dir …

Crec en les típiques formes de parlar de casa nostra. Diem: és un mico filós, el cardat en Vellana, fer-ho a grapats i embostes, fer el negoci d’en Robert amb les cabres, parlar sense embuts, l’autocar era ple a sima de palos, haurem d’esperar una altra fosca, els pits li sortien del pallissó, això val un Perú, aquest ja ha begut oli, li ha anat d’un pèl de cony, això al final anirà tot a can Pistraus, qui té duros fuma puros, costa més el mall que l’enclusa, aquell fa moltes grimègies, hem anat a parar a la quinta forca, agafa els trapaus i fot el camp, alaba’t ruc que a fira et duc, aquest sí que ens ha aixafat la guitarra, aquell negoci se’n va anar en berlina, aquell vell va pota-ranc, aquesta vegada no en serà pas anyada, ja cal que et calcis!, tot plegat ha canviat com una mitja, en Jan és del ram de la tòria ...

Crec en el futur d’aquesta terra, tan glorificada, tan mitificada, tan pregonament sentida, tan intensament enyorada. Crec en tots els que dormen nit rere nit sota les seves teulades, clapejades de rovell. Crec en les paraules catalanes, que de vegades esclaten com una fuetada i altres ens tremolen ingràvides als llavis com un ocell entre les mans, o bé bateguen amb l’emoció d’una primera besada adolescent. Crec i desitjo, amb tota la força del meu cor, per al meu Empordà la vida perdurable, que així sigui ...