Opinió | Tramuntanades

2324

"Mentre rumiàvem, un company va escriure en el paper que aquest objectiu s’aconseguiria el 2324!"

Jornades d'estudi.

Jornades d'estudi. / ACN

Era una jornada per debatre sobre el canvi sistèmic en el qual ens trobem i on, com ja és habitual, es van separar els assistents en grups petits per a treballar amb profunditat. En el que em va tocar estar, un company va fer una proposta curiosa. Ens van donar un full de paper gran on hi havia una sèrie de preguntes per contestar, i uns objectius que s’havien de col·locar en diferents dates.

Es treballava la capacitat humana de compartir. De compartir habitatge, feina, vida social... i deixar enrere l’individualisme tan en voga, i s’havia de preveure quan i de quina manera s’anirien aconseguint els objectius. Així, l’objectiu final, el desitjat...

"Llavors ens va mirar, va somriure, i va dir amb un to calmat però segur: els canvis ràpids s’han esdevingut sempre a partir de revolucions"

Mentre rumiàvem, un company va escriure en el paper que aquest objectiu s’aconseguiria el 2324!

El vam mirar incrèduls, i potser un xic preocupats... No ens diuen que estem vivint moments de canvis? Que la terra deixa la influència de la constel·lació de Peixos, que ha durat uns dos mil anys, i que estem entrant a la d’Aquari? Que l’era d’Aquari serà, precisament, la de la fi de l’individualisme i la presència d’una vida comunitària i compartida? Per què doncs posar-ho a tres-cents anys vista?

Llavors ens va mirar, va somriure, i va dir amb un to calmat però segur: els canvis ràpids s’han esdevingut sempre a partir de revolucions. Una revolució sempre és tràgica, i sempre queden els rancors en els grups que han perdut, i sovint hi ha petulància i despotisme –precisament contra el que es lluitava– en els guanyadors. I aquests pòsits que deixen les revolucions són bastons a les rodes per un veritable avenç. Llavors, si volem que el canvi sigui fruit d’una evolució, si volem que les persones d’aquest planeta –totes les persones– vagin canviant la manera de pensar, de viure, de relacionar-se, llavors hem de pensar que això serà lent, i potser he estat optimista posant només una distància de tres-cents any fins a aconseguir l’objectiu. I és que tres-cents anys, en la història de la humanitat, del planeta o, si m’apureu, de l’univers mateix, és com un obrir i tancar d’ulls. Doncs, sí!