Opinió

Reivindiquem el nostre teatre

"Casa de Nines és la confirmació del gran treball acumulat per Tequatre al llarg dels anys, amb diversos guardons individuals i col·lectius. Però el premi més important és el reconeixement del públic comarcal, però també d’arreu de Catalunya i de l’estat, a més de França i el Marroc"

Casa de nines de Tequatre

Casa de nines de Tequatre / Jordi Blanco

Admiro les persones que saben fer coses inabastables per a mi. Per això, malgrat que sempre m’ha fascinat el món de l’espectacle, mai m’he plantejat fer teatre. Soc incapaç de pujar a un escenari ni per fer de figurant. En canvi, m’emociona asseure’m a platea i veure com les històries prenen vida davant dels meus ulls. I, molt més, quan aquelles persones són amics, coneguts i saludats, actrius i actors amateurs amb qui he compartit feina, escola o la cua del supermercat.

Aquest és el cas de la companyia Tequatre que celebra la seva majoria d’edat amb l’estrena d’una esplèndida adaptació de Casa de Nines del dramaturg noruec Henrik Ibsen. Bravo per a tots ells, a dalt i a baix de l’escenari, i en especial per a Maria Àngels Galí pel gran treball donant vida a Nora Helmer. L’actriu broda el seu personatge en aquest al·legat feminista.

Dirigida per Àngels Barrientos i Jaume Pujadas, que també es posa a la pell del paternalista Torvald Helmer, Tequatre torna als escenaris amb l’obra més representada d’Ibsen i la primera de l’autor que es va traduir al català fa prop d’un segle i mig. La companyia sedueix l’espectador amb aquest drama contemporani que enfronta uns personatges amb una moral i uns costums establerts, en unes situacions encara avui reconeixibles a la societat actual.

Casa de Nines és la confirmació del gran treball acumulat per Tequatre al llarg dels anys, amb diversos guardons individuals i col·lectius. Però el premi més important és el reconeixement del públic comarcal, però també d’arreu de Catalunya i de l’estat, a més de França i el Marroc. Una història, encara en construcció, que ratifica l’elevat nivell del teatre amateur de l’Alt Empordà.

Arribats a aquest punt, potser és el moment d’afegir-me a la proposta presentada ara fa dos anys, en aquest mateix setmanari, per José Luis Bartolomé. Hem d’aprofitar tot aquest talent per convocar una Biennal de Teatre Costumista Empordanès, per recuperar algunes de les obres d’autors teatrals empordanesos vintage força desconeguts, però que són representatius del costumisme comarcal d’abantes, com reivindica l’escriptor de Palau-saverdera, i que estan farcides d’una manera de parlar que s’està perdent. Algú s’hi atreveix?