La mar o el mar

És un dubte que he tingut sempre ben present, al llarg dels anys. Podria ser aquest un terme androgin, tal vegada?... Jo penso que, posats a triar, optaria per la forma femenina. Sí, la mar, perquè és sorprenent, capriciosa i, a la vegada, intensament atractiva com elles, les dones formoses. És com ara allò tan contradictori de mar endins i mar enfora, que volia dir el mateix, si fa no fa. O la forari, com deien els vells pescadors del meu poble. Amb sis anys, just arribat a Llançà, jo vivia al Port i m'adormia amb el so rítmic de les onades al voltant de la gran illa del Castellar. Aquella mar remorosa, inquieta i avalotada...

Els nostres poetes n'han parlat sovint de la mar. Començant pel mestre Joan Maragall: «El vent es desferma / i tot el mar canta. / Mar blava, mar verda, mar escumejanta!». Com podem veure, en un mateix poema utilitza les dues formes, masculina i femenina. Josep M. de Sagarra, estiuejant al Port de la Selva, s'apuntà al gènere femení: «Després estaré damunt la platja, / la dolça nit enfosquirà la mar / i es fondrà la calitja de la tarda / i el serrellet d'escuma del gargal». També, Marià Manent: «Diuen: la mar és trista. Quin trepig / fa cada onada, quan s'esberla! / I veig una mar trista, però al mig, / tu, com una perla». I Salvador Espriu: «Al meu record arriben / olors de mar vetllada / per clars estius... Perdura / en els meus dits la rosa / que vaig collir»... Dos exemples així mateix, aquests darrers, de la forma femenina. I Josep Sebastià Pons: «Doneu-me nostra mar i la tartana / amagada entre els brancs dels garrofers, / la matinada on la tardor encomana / totes les semals plenes dels cellers»...

"Jo diria que aquest de mar era, en principi, un nom femení i que la forma masculina va arribar després, potser per influència del castellà, qui sap..."

Quant al gènere masculí, també en trobaríem força referències. Així, d'Agustí Bartra: «Oh l'enclusa del mar! / Oh la blava, infinita enclusa del mar, / sota els auris martells, / sota els sols de l'amor!». O com Tomàs Garcés, des de la Selva de Dalt: «Adéu-siau, feixes vora del mar! / Adéu-siau, el xiprer i l'olivera! / Sant Elm ens guardi de l'aigua i del llamp, / mentre s'esqueixen els pals i les veles!». I Víctor Rahola: «Oh vila emblanquinada, d'olor de taronger, / voltada de muntanyes, ficada dins el mar! / De tos rastells, tos murs, tes cases i el cloquer / jo en sé tota la història, jo entenc el seu parlar». Maria Àngels Anglada recordava la costa de Llançà així: «Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar, / ja florit de mimoses resplendents, amb els arços / plens d'estrelles rosades / i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses». I de Josep Palau i Fabre, pels volts de Grifeu, a la costa nord llançanenca: «Sortós qui sense seny ha travessat el mar / i ha conegut el món de l'una banda a l'altra, / qui obeint el seu vent se n'anava a l'atzar, / que és el millor país per als cors sense mare».

Jo diria que aquest de mar era, en principi, un nom femení i que la forma masculina va arribar després, potser per influència del castellà, qui sap... Derivats de mar en tenim a dojo: maror, marítim, mariner, marinera, marina, marineria, marès, maregassa, marinada, marejol, marejar, marejada, mareig, marí, ultramar, marea, mareal, maregassa, maresma, marinejar, marinenc, marinesc, marisc, mariscada, mariscador, marisqueria, marítim, maresma, plenamar, baixamar, submarí, marinenca, marinatge, marineria, marinejar, marinenc, marinesc, maror, marejar i marejada, entre molts altres...

No és d'estranyar que un ens tan immens com aquest hagi estat esca de tantes opinions. No ens l'acabarem mai la mar o el mar, el mar o la mar...