Que inverteixin ells!

De vegades em costa veure la part de negoci de les activitats que fem els humans. Vull dir que quan vas a comprar el que sigui, una barra de pa, per exemple, el que solc apreciar com a consumidor és la satisfacció que em reporta allò que adquireixo, el que els gurus dels últims temps s’entesten a anomenar «l’experiència del client», sense tenir en compte el vessant de negoci del venedor.

M’acabo d’explicar. La venda és el més important must dels negocis, segurament allò en què es basa el negoci, però no l’únic. Darrere dels projectes empresarials, per petits o grans que siguin, hi ha una idea inicial, segurament convertida en somni, un capital arriscat o un deute per burocràcia a la qual sotmetre’s (declaracions d’impostos, comptes...) i moltes pors, esforços i sacrificis.

Explico tot això perquè detecto en la societat unes escasses ganes de convertir-se en empresari. I suposo que les raons són diverses. A part que la vocació o l’esperit empresarial necessaris per a engegar un projecte tradicionalment no solen ser gaire abundants, les complicacions administratives, els inacabables tràmits a fer, l’excessiva pressió fiscal fan que les persones es tirin enrere.

«La majoria de jovent en edat de treballar al que aspiren és a ocupar una plaça de funcionari que li asseguri una estabilitat laboral durant tota la seva vida»

Vull dir que fa l’efecte que la gent vol viure tranquil·la, sense massa preocupacions que els estressin. Això no significa que no puguin ser excel·lents professionals en els àmbits en els quals treballen, de fet la majoria de treballadors ho són. Però deixen per a altres les inversions en les empreses.

Darrerament, i si ho dic és perquè així ho asseguren els diaris que freqüento, la majoria de jovent en edat de treballar al que aspiren és a ocupar una plaça de funcionari que li asseguri una estabilitat laboral durant tota la seva vida.

Suposo que, a hores d’ara, ja sabem que l’administració pública, més enllà de la seva necessitat i aportació de les que en podríem parlar amb matisos, el que no fa és augmentar la riquesa econòmica als països, sinó més aviat estirar els molts o pocs recursos que aquells tenen.

Així les coses, em pregunto qui podrà crear treball en un món on els processos són cada vegada més automàtics i les barreres per a poder iniciar un negoci es converteixen en obstacles d’impossible superació. O arreglem això o el desert.