Opinió | Dimarts Gras

Ploure fang

Avui en dia ens trobem amb una difícil solució d’integració en un país al qual en un futur li faltarà gent

Pluja de fang. Cotxes bruts de fang.

Pluja de fang. Cotxes bruts de fang. / Mireia Arso

Com si es tractés d’una premonició, el dia abans de les eleccions europees va ploure fang a les nostres contrades. Només vint minuts van ser suficients per embrutar tot el paisatge rural i urbà i de passada fer posar els nervis de punta els que havien rentat el cotxe el dia anterior.

"No massa gent va anar a votar i es va produir un augment gran, no sé si greu i escandalós, de l’extrema dreta"

L’endemà vam anar a votar per quarta vegada en un any si no tenim en compte les eleccions a president de l’escala del bloc, ni la tria de delegats sindicals de l’empresa. Eleccions al Parlament Europeu, una institució que ens representa, que ens queda com molt a prop i molt lluny a la vegada i on els elegits no sabem ben bé què hi fan. Un lloc on tothom té la impressió que s’hi viu tan bé com per aconsellar els Erasmus més propers de trobar-hi un endoll, si és possible. I va passar el que tothom apuntava i advertia que havia de passar: no massa gent va anar a votar i es va produir un augment gran, no sé si greu i escandalós, de l’extrema dreta, basat primordialment en la reivindicació dels nadius nacionals enfront dels immigrants nouvinguts. Jo que soc dels que crec fermament en la legitimitat dels resultats electorals via urnes, m’he hagut d’empassar el gripau i admetre que aquesta Europa que enfila per als anys vinents és quelcom bastant distant d’aquella que després de les grans guerres es va conjurar per unir el destí comú dels països que la integraven sota l’objectiu d’una economia global emparada en una harmonització dels drets socials.

A l’Empordà som entesos en Europa. Enteniment pràctic, vull dir: d’aquell que forja el caràcter d’una terra de pas per on han transitat i s’hi ha establert nombroses civilitzacions i cultures que al llarg dels segles han creat la nostra particular idiosincràsia. Per no parlar del boom turístic a partir dels setanta a la Costa Brava i de la fusió cultural que m’han dit que es va propiciar durant les caloroses nits d’estiu. Però és una evidència que darrerament els empordanesos no estem massa orgullosos de la barreja en la qual s’estan convertint els nostres carrers. Una sèrie de decisions polítiques i socials desencertades, combinades amb un corrent «bonista» que tot ho justifica i permet, fan que avui en dia ens trobem amb una difícil solució d’integració en un país al qual en un futur li faltarà gent. La pluja de fang era imprevisible, el creixement de l’extrema dreta, no.