Càncer de mama

Tinc una cosa al pit. I ara què he de fer? Durant anys, la pregunta amb què la doctora Maria Antònia Bonany titulava el seu article de la setmana passada a l’Empordà ha estat la porta d’entrada d’una bona sotragada en la vida de moltes dones. Les dades són clares: la supervivència al càncer de mama, cinc anys després del diagnòstic, és del 89%. La investigació mèdica, les millores en els tractaments i, sobretot, la detecció precoç fan que avui un diagnòstic de càncer de pit no tingui el mateix significat que tenia fa unes dècades. La fredor de les dades, però, no aconsegueix escalfar a qui viu la malaltia en primera persona. Les operacions i, segons cada cas, la pèrdua parcial o total d’un pit, tractaments com la quimioteràpia i la radioteràpia o els hormonals amb pastilles són un trajecte que, per moltes paraules de suport dels de fora, només les dones que el pateixen o l’han patit saben el desgast que suposa.

«El recorregut de la cursa, amb les pujadetes, representa els tractaments i els processos que ha de passar una persona afectada i els voluntaris són els que conserven el camí perquè ho passin de la millor manera possible, vetllant per elles». El símil de Lídia Albert, presidenta del Grup Iris, entre el trajecte de les dones afectades pel càncer de mama i la cursa de 5 quilòmetres organitzada per la seva associació és la millor manera d’explicar-ho. La persona afectada ha de trobar les forces per afrontar les pujades que la malaltia, i el seu tractament, li anirà posant pel camí. I la resta, que no podem fer el trajecte, només podem intentar fer-li més dolç el camí. Amb paraules, amb companyia, amb abraçades i, sobretot, estirant el carro d’una investigació mèdica perquè el 89% del principi de l’article sigui el 100%. I també perquè, cada cop, el trajecte que hagin de fer les afectades pel càncer de mama sigui més planer. Tant des del punt de vista físic com de l’emocional.