Dues Figueres, dues Girona i el mirall francès

Ho llegim als diaris i a les pàgines web, ens trobem vídeos a les xarxes socials i, sense posar-hi gaire atenció, ho veiem en les imatges dels informatius de la televisió. Són les imatges dels aldarulls a França. Cotxes cremats, enfrontaments violents entre adolescents i policies, centenars de detinguts i infinitat de destrosses... París, Lió, Montpeller... Massa lluny perquè desperti la nostra atenció? O perquè ens preocupi? No. Està al costat de casa. I és ben real. Per molt que per nosaltres sigui més còmode continuar enfocats en altres realitats. Com, per exemple, que l’Empordà i la Costa Brava són tan preciosos que aquest estiu s’ompliran de turistes. O que la qualitat de vida de Girona ha enamorat, fins i tot, al fins ahir líder del Tour de França. Però, ai carai, ni tots els veïns de Girona són com Jai Hindley, ni Figueres és només la gent que va omplir a vessar la Rambla en la darrera Mostra del Vi. Hi ha dues Girona, dues Figueres, dos Empordà, dues Catalunya i dues societats que, o deixen d’ignorar-se mútuament, o, més o tard o més d’hora, convertiran «l’espòiler francès» en una realitat.

Aquests dies, per xarxes, circula un vídeo d’una classe d’un institut francès amb un professor fent dues preguntes a un grup d’adolescents. «Quants d’aquí teniu la nacionalista francesa?». Gairebé tots aixequen la mà. «Quants us sentiu francesos?». Gairebé cap aixeca la mà. És el sentiment de desarrelament de viure en barris «on les franceses blanques, rosses i d’ulls clars no hi han estat mai», de veure com el seus pares han hagut de viure més d’ajudes socials que no pas de feines estables, de sentir-se ignorats «pels que manen»... Els motius de la desesperació dels joves (no) francesos són clars. La violència policial només és l’espurna. Però com més clars són els motius de la seva frustració, més complicades són les solucions. No serveixen, ni són cap remei, les posicions xenòfobes com les de VOX o les de Sílvia Orriols a Ripoll. Ni tampoc les que es neguen a admetre que, a llarg termini, les polítiques de «portes obertes» sense limitacions no són sostenibles ni demogràficament, ni socialment ni econòmicament. No hi ha receptes màgiques. Però el primer pas és admetre que la divisió social de França té arrels comunes amb els problemes de les dues Figueres, les dues Girona i les múltiples Catalunya.