Octubre

Antigament, amb l'arribada de la tardor venia de gust a tothom una cuina més saborosa i completa que la de l'estiu. La caça, els bolets i la fruita seca eren els elements principals de les nostres taules tardorals. Conills i perdius, guatlles i becades; ceps, rovellons, pinetells, rossinyols i escarlets; figues, panses, ametlles, avellanes, nous, castanyes i pinyons eren les menges més usuals i cobejades llavors.

Miquel Pairolí, al seu llibre “Octubre”, ho veia així: “La tardor és el temps de la sembra i de l'olor de terra treballada. La terra, capgirada per l'arada, desprèn la seva olor pròpia. Olor de terra. Aquesta deu ser la més primitiva i essencial de les olors que hi ha”... La Mare de Déu del Remei, amb la seva festa el 13 d'octubre, afavoria els problemes del part de les dones embarassades. Per altra banda, un divertiment típic de l'Aplec del Remei era el joc d'estirar la corda. Davant les ermites i santuaris es formaven colles de nois, dividides en dos grups, que estiraven la corda per un cap i per l'altre. Quan un grup flaquejava, demanava ajuda als que s'ho estaven mirant. I així seguien, fins que uns arrossegaven els altres, fent-los trepitjar la ratlla mitgera assenyalada a terra.

A les collites dels raïms, s'escoltaven velles i curioses cançons com ara: “De veremes com aquesta / no se'n veuen tots els anys. / Hem omplert totes les bótes, / les tines i els barrals, / que l'alegria de l'amo / ens costa els nostres afanys. / De veremes com aquesta / no se'n veuen tots els anys!”... Era també llavors l'època de llaurar les terres perquè s'airegessin i s'assolellessin bé. Una vella tradició assegurava que el primer llaurador fou Jesús i que ell va ensenyar-ne a Adam, el primer home.

Durant el temps de la tardor florí l'oniromància, l'art de predicció dels fets que han de passar mitjançant la interpretació dels somnis, una habilitat segons deien exclusivament femenina. Les pentinadores, per exemple, havien tingut fama de somietes. Els dies pitjors per a somiar eren els dimarts i els divendres. El millor dia, en canvi, era el dijous, quan els somnis parlaven amb tota fidelitat i serenor.

Sant Lluc, la festa del qual se celebra el 18 d'octubre, era el patró dels estudiants. Ells, llavors, dormien en màrfegues esteses a terra i per tot mobiliari tenien una taula i quatre cadires. Una corranda popular d'aquell temps cantava: “La capa de l'estudiant / sembla un jardinet de flors, / de tan plena de parracs / de quaranta mil colors”. Hom creia, per altra banda, que la lluna d'octubre era la més brillant de l'any, junt amb la de gener. Deia un antic refrany: “L'octubre / set llunes cubre, / i si plou, / en cobreix nou”.

Tomàs Garcés, a “Viatge d'octubre”, recordava des de la Selva de Mar: “Ja flamegen les vinyes / en els marges penjats. / grog i verd es barallen / en l'estesa del prat. / Sota l'aire d'octubre / s'aturava l'ocell. / L'aigua corre en silenci / com un oli molt vell. / La campana de l'alba / m'encomana el seu dring. / I, tot sol, m'oblidava / d'allà on vaig i d'on vinc”.