Segons la definició lingüística, la servitud és «el dret real que grava parcialment una finca» i que pot consistir en un determinat ús de la finca que redueixi les facultats del titular d’aquesta. En el dret romà, les servituds van ser uns «drets reals sobra cosa aliena» on aquesta cosa aliena podia també ser una persona. I si ho traslladem al funcionament de la política d’avui, ben bé podria ser sobre un o diversos grups polítics.
Darrerament, tinc la impressió, a casa nostra i a altres països del món, que la política, en lloc de ser «un servei» s’està convertint en una servitud, ja que sembla que el que es tracta no és que les persones que estan a «la política» treballin per servir el país, sinó que treballen per crear servituds «d’una finca» política, i minvar facultats de gestió de l’adversari. Però això és una mirada curta, o un «vol gallinaci», que només serveix per donar benefici a un grup polític determinat. Si no, l’exemple d’una votació al Parlament Català on Junts, a l’oposició, ha votat en contra d’una llei que ells mateixos van presentar. Es pot entendre? No, si pensem en termes de servei. Sí, si el que es fa és treballar per una servitud.
La paraula servitud té com a sinònims: dependència, esclavatge, servatge, subjecció, submissió, vassallatge, i, també: limitació, restricció. Si seguim les notícies de la governança a casa nostra, veiem que podem aplicar aquests sinònims sense problemes. I també podem fer-ho a una Anglaterra que, amb una trajectòria parlamentària que ve de lluny, també es tiren els plats pel cap sense miraments i van canviant de president del govern com si res. I a altres llocs.
Què està passant? No hi ha persones amb capacitat de govern? La situació global del «món global» és tan complexa que els vells models no funcionen? S’ha de fer taula rasa i començar de nou? Quin sentit té barallar-se avui per un tros de terra? O és només la «sortida comercial» de nous models d’armament?
Moltes preguntes podríem fer-nos davant el desgavell, el desori i la desorientació que governa el món i que es reflecteixen en normes i lleis absurdes i incoherents, com aquesta última de prohibir la crema de rostolls i podes al camp, i no per evitar incendis, sinó emissions de CO2... com si l’ús del transport per traslladar aquestes restes a un lloc determinat no en generaran molt més, i provocaran dispendi i enrenou als pobres pagesos que són l’ase dels cops de tot aquest enrenou. Una altra servitud.
