«Estamos peor pero estamos mejor, porque antes estábamos bien pero era mentira. No como ahora, que estamos mal pero es verdad.» (Cantinflas)

James W. Loewen va guanyar l’American Book Award amb el reeixit Lies My Teacher Told Me (1995, 2007), en què revelava com alguns llibres de text distorsionaven la veracitat de diversos capítols i la identitat de la història nord-americana, com ara el mite del Thanksgiving Day o la massacre de My Lai en la guerra del Vietnam. Els que conservem experiències i memòria de l’escola nacional-catòlica (El florido pensil), ja estem avesats a maquillatges d’aquesta mena. A l’escola infantil aragonesa vaig aprendre que el català era «un dialecto del español», que l’inventor del submarí havia estat el cartagenero Isaac Peral, o la llegenda que la unitat d’Espanya es va aconseguir amb la conquesta de Granada, oblidant que el regne de Navarra encara cuetejava. Exemples de peccata minuta, tot s’ha de dir, d’un patriotisme cec.

És improbable que mestres de primària o profes de secundària enganyin amb voluntat conscient les noves generacions, poden errar això sí, però ja tenim la Googlepèdia per ratificar/rectificar els apunts de les seves classes. Ara l’escolaritat té un caràcter permanent, fins a la jubilació, i ens permet aprendre i desaprendre amb ritmes i etapes no reglades amb tauletes o sense. Avui dia estem més exposats a ser estafats per la literatura fake de polítics, periodistes de premsa tòxica (abans n’era el quart, ara el primer Poder?) i altres docents de cercles d’influencers que, amb total desinhibició, es mostren austers o gasius amb la veritat. Com que no vull citar novament la IDA ni en PSP-C, reculo una mica en el temps per parlar d’un episodi encara candent. Els portaveus d’ERC, EH Bildu, JuntsxCat, PDeCat, CUP i BNG varen difondre un manifest el 23-II-2021 en el qual proclamaven que l’intent del putsch de Tejero (permeteu-me aquest germanisme que gairebé rima amb pucherazo, tupinada) va ser «una operación de Estado destinada a blindar el régimen del 78». L’escriptor extremeny-gironí Javier Cercas –admirable com a faulista– es va mostrar cabrejat i entestat a titllar de bulos (boles) aquella declaració que en qüestionava el seu relat oficial: Joan Carles I va consolidar la democràcia a Espanya amb la seva ferma actuació d’aquella nit gloriosa; afirmar que el rei va organitzar la conxorxa militar és com afirmar que «la terra és plana» (diari El País, FAQS a TV3).

Ser autor d’una obra de no ficció –Anatomía de un instante, la més venuda en castellà el Sant Jordi 2009, fins i tot adaptada al teatre– no li atorga magisteri per menystenir opinions i interpretacions contràries a la seva, siguin de polítics, historiadors o de ciutadans de carrer. Cap investigador seriós ho faria. Per prudència elemental, hauríem d’esperar a la promulgació d’una nova llei de secrets oficials i poder escorcollar tota la documentació encara no exhumada sobre aquell afer. Per al tema del Procés, estimo que el termini podria establir-se en una data coincident amb el remake d’Una odisea del espacio del màster Stanley Kubrick, és a dir, el 2101. Hi ha altres temes que reclamen (amb menys urgència?) aquesta desclassificació pels quals el bon nom d’institucions com l’Església, l’Exèrcit i la Justícia també podria sortir escaldat, no solament l’Executiu: el suborn de l’M16 britànic a alts comandaments militars espanyols per persuadir Franco de no fer costat a Hitler en la Segona Guerra Mundial, l’accident nuclear de Palomares, la descolonització de Guinea Equatorial, la guerra bruta dels GAL, el doble pensament de Felipe González envers l’OTAN, la participació d’Aznar en la guerra del Golf... Hi afegeixo el paper del rei emèrit en la descolonització del Sàhara, una traïció vergonyosa, maquiavèl·lica, repugnant: el tracte Kissinger-Joan Carles de reconeixement de la monarquia neoborbònica a canvi de permetre actuar amb impunitat al Marroc en l’encara província espanyola.

I ara el govern socialista vol indultar l’expresident andalús Griñán amb arguments fal·laços. Les mentides creen esclaus i més desigualtats. Jo diria que som «súbdits» d’un absolutisme il·lustrat recalcitrant («Todo para el pueblo, pero sin el pueblo»), que és el rol que ens ha tocat viure als pobladors de la Pell de Brau des de temps de l’antigor. Malauradament, quan s’obrin els arxius d’aquestes i d’altres matèries sensibles, molts de nosaltres ja criarem malves o –sent mig optimistes– els catalans fecundats durant la Pandèmia ja viuran en una república lliure amb més fortaleses... o amb les mateixes febleses dels quatre segles anteriors.