«En passar per davant de la centraleta es va fixar que en Catarella estava enfeinat resolent un crucigrama. Mossegava el cap del llapis.
– Que vols un cop de mà?
– Ja m’aniria bé, perquè hi ha una paraula que no em surt de cap manera.
– Què diu la definició?
– «Juntament amb els Carabinieris, empaita lladres i assassins i s’ocupa de mantenir l’ordre públic».
– De quantes lletres?
– Set.
– «Policia».
– Segur? Perquè jo ja l’he pensada, però després l’he descartada.
– Per què?
– Home, des de quan nosaltres empaitem ningú juntament amb els Carabinieris?
Més raó que un sant. (Andrea Camilleri, La piràmide de fang, cap. 6)
Aquesta conversa entre el comissari Montalbano i l’agent Catarella conté la gràcia d’un bon acudit i la revelació d’un inacceptable divorci, a voltes, entre les diverses administracions policials. Un problema transfronterer, que pot esdevenir tràgic i grotesc com el tiroteig de l’escola de primària d’Uvalde (Texas) per un conflicte de competències per fer front a un «individu atrinxerat» o a un «tirador actiu».
Sense colors de semblança amb els atemptats de la Rambla de Barcelona del 17 d’agost del 2017 (si més no fins que algun dia se sàpiga la veritat sobre el fantasma de l’imam de Ripoll i la seva trama conxorxada o no amb el CNP i CNI), recordarem que un jutge va encarregar-ne la investigació als Mossos d’Esquadra, que varen actuar amb una perícia i agilitat encomiables. Pel que sembla l’episodi va despertar recels, antipaties i enveges entre els cossos de la Guàrdia Civil i Policia Nacional envers els MdE.
El criteri, assenyat, que els Mossos són millors coneixedors de la realitat social i geogràfica de Catalunya no es va aplicar, però, per a la jornada de referèndum de l’1 d’octubre: la justícia de torn va acceptar el desplegament de la Navy Piolín ordenat des de Madrid amb un comandament aliè al marc territorial de les operacions per «garantir» l’ordre de les nostres viles i ciutats. M’estalvio els capítols de les topades (en forma d’informes, declaracions, batusses no solament dialèctiques…) entre el bloc patriòtic de maderos i picoletos vs els barrufets d’uniforme i fures autonòmics durant el calendari judicial del Procés.
Cada cos policial té definit el seu àmbit de competències, però estan obligats a la cooperació recíproca. El mateix Tribunal Suprem va dictar que «no existen separaciones estancas y puras». ¿D’on es deriva, doncs, l’emprenyamenta del JUCIL (associació d’agents de la GC) perquè la Unitat Aquàtica dels Mossos retirés en un moment determinat una àncora del fons marí «d’aigües territorials catalanes»? Per què crear una unitat marítima pròpia supeditada a què un altre estament et doni llicència per a «pescar»? Essent una funció transferida als MdE el control i vetlla de la mobilitat en les carreteres, quin servei fan els controls atzarosos del parc de la GC per les vies emporitanes? La facultat de desactivar un explosiu dependrà de la seva ubicació i origen (els TEDAX dels Mossos presten atenció preferent als artefactes terrestres de la Guerra Civil). Els TEDAX civileros encara es lamenten de no haver estat ells els nominats per investigar les explosions de la casa d’Alcanar, convençuts que haurien evitat l’atac terrorista de la Rambla.
I, tanmateix, llegim o escoltem notícies d’actuacions conjuntes que ens creen un clima reconfortant de tranquil·litat i confiança: batudes antidroga, intervenció de pàgines web fraudulentes, desarticulació de xarxes dedicades al tràfic de residus entre França i Espanya (sota l’àmbit d’Europol)… Per què no hi ha confraternitat entre aquests professionals de la seguretat, compartint bases de dades i efectius amb total rigor i freqüència? Probablement, gairebé tot prové del secretisme i opacitat inherents de les seves respectives tasques; «gairebé tot», ja que hi ha una altra guerra oberta que genera gelosia: la diferència de remuneració (abismal?) entre els uns i els altres. Dins d’aquests «altres», curiosament, mai no s’inclouen els privilegis de l’Ertzaintza.
Trobaríem arguments per parlar sobre aquest tema a l’engròs, però mentre els diversos guardians de l’ordre públic hagin de cohabitar en un mateix territori, crec que els ciutadans sortirem beneficiats si es mouen en tàndem o tricicle, i no sols en monopatí.
