Quatre edicions en quatre mesos (gener-abril) demostra que als ciutadans / súbdits del Regne de Borbònia ens interessa, i molt, la corrupció com a tema de portada en els informatius de premsa, ràdio i cadenes de televisió arreu de l’estat, una epidèmia que ha esdevingut lacerant en el món polític, social i econòmic. Alguns àvids lectors potser són polítics d’ofici que cerquen en el llibre del magistrat Joaquim Bosch episodis mig oblidats que puguin aprofitar com a sagetes contra els seus adversaris en els Parlaments d’aquí, d’allà i més enllà; pocs deuen ser els lectors ingenus que confiïn que dins dels set capítols de La patria en la cartera. Pasado y presente de la corrupción en España (Editorial Ariel, 2022) trobaran sortilegis per emular els grans pròcers d’abans, durant i després del franquisme que feren fortuna a través de mecanismes il·lícits, aprofitant escletxes per escapolir-se del poder judicial. De moment, l’única garantia de què això passi és que la Inmaculada Constitución Española et declari mereixedor de les tres I: Inviolable, Irresponsable, Impenitent. Ja sabem que no és cap concurs de mèrits, només hi ha un DNI amb premium.
L’amiguisme, el clientelisme, la cleptocràcia (govern dels lladres), la immoralitat com a nucli de conducta per aprofitar-se dels altres i per abusar contra la hisenda col·lectiva, no és fruit d’un fatalisme biològic, cultural, geogràfic o climàtic. La picaresca del Lazarillo de Tormes o de Rinconete i Cortadillo –que actuaven amb murrieria i desvergonyiment per poder sobreviure– res té a veure amb la manca d’escrúpols per obtenir un enriquiment personal com la colla de Roldán, Bárcenas, Urdangarín o, presumiblement, el clan Pujol-Ferrusola.
Fins a mitjans del segle XIX les corrupteles a Espanya no eren gaire majors a les d’altres societats europees, luteranes incloses. Quins deures no han fet els règims monàrquics, dictatorials i postdemocràtics d’Espanya des d’aleshores? Com pot ser que els segells actuals de transparència i del que els anglesos anomenen accountability (responsabilitat en la rendició de comptes, i no és per falta de sindicatures a tots els nivells de l’Administració) siguin de rànquing superior a Botswana que a la Pell de Brau? Com s’explica –segons un informe de 2013– que el cost de 1.000 metres quadrats de carretera a Espanya fos gairebé el doble (160.694 €) que a Alemanya? Pedro Sánchez s’omple la boca amb una entelèquia parlant de «democracia plena», una afirmació que cap realitat objectiva no pot certificar. Hi ha democràcies minvants i creixents, però plenes potser només les han llucat els selenites.
Què hauríem de fer per compartir pòdium amb Nova Zelanda i Dinamarca en la percepció de baixa corrupció? Aplicar criteris de qualitat institucional, sens dubte. Amb reformes estructurals encara no implantades contra la corrupció, Espanya augmentaria en un 20% el PIB per càpita en quinze anys. Es calcula que el cost social de la corrupció (sense incloure el frau fiscal) és de 40.000 milions d’euros a l’any. Els ciutadans que reciten allò d’«Ande yo caliente y ríase la gente» haurien de prendre consciència dels danys col·lectius que comporta el vuitè pecat capital: endarrereix el desenvolupament econòmic, trenca les regles de la lliure competència, incentiva la no innovació, redueix la inversió estrangera…Polítics corruptes es justifiquen dient que ells són mirall del comportament general, oblidant la regla d’or de l’ètica del noblesse obligue: són els privilegiats qui es troben al cim de la piràmide d’exemplaritat i responsabilitat social.
La corrupció política és la mare de la resta de les altres, el cor radial (avui diríem el hub) des d’on se propaga envers altres latituds. «El poble que elegeix polítics corruptes, impostors, lladres, traïdors no són víctimes, sinó còmplices», diu la frase atribuïda –crec que erròniament– al gran George Orwell, que no podria haver somiat mai que a l’Espanya de riques terres de blat com Castella i Lleó, no hi hauria «suficiente pan (bread) para tantos chorizos (crooks)», i no és perquè els productes de la fleca hagin incrementat el preu amb la crisi de cereal ucraïnès. La metàfora ja és prou explícita.
«Cuando el pasado se resiste a pasar» diu el títol de la clarificadora introducció del magistrat valencià al seu llibre, de lectura més que recomanable. Hi ha un pretèrit, però, del que podem aprendre lliçons d’honradesa, intel·lectual i de butxaca. No tots els mèdia són al servei de l’Íbex 35, la Moncloa o de la Zarzuela; encara tenim escriptors i professionals lliures de marques, dignes hereus de Larra i de Pérez Galdós, en castellà i en català. Sancho Panza (malgrat no haver guanyat a les urnes el càrrec de mandatari de Barataria) s’enorgullia de la seva gestió: «Sin blanca entré en este gobierno y sin ella salgo, bien al revés de como suelen salir los gobernadores de otras ínsulas».
