La troballa d’un Afrodision, o temple de la deessa grega Afrodita, hauria estat per als emporitans una gesta comparable al de la recerca secular del Sant Grial. L’afrodita grega –que els romans anomenarien Venus, i que esdevindria una Verge del Carme patrona dels mariners–, no és una llegenda. Estrabó, Pomponi Mela, Plini el Vell i Claudi Ptolemeu ens en parlen en els seus tractats geogràfics i d’història natural, de la seva contemplació per a navegants, sense especificar l’indret, que hauria d’estar ubicat en bona lògica en un promontori. La nòmina de possibles ubicacions de l’Afrodita Pirene / Venus Pirinenca és, en principi, reduïda: Portvendres (Mancats d’una certificació concloent del camp de l’arqueologia, els poetes emporitans han anat fent-ne les seves afiliacions, més o meny discretes: «Si els meus records són fidels / a boires molt reculades,/ aquest Casal [el monestir de Sant Pere de Rodes] fou / de la Venus Pirenaica / i aquí s’honorà Afrodita / a so de lira tràcia» (Albert Serrano, El Poema de Sant Pere de Rodes,); la composició del Somni del Cap de Creus de Fages de Climent obsedí l’autor durant vint anys. En la contesa paganisme vs cristianisme, Rahola també havia deixat sentir la seva veu: «En aquelles apartades centúries, les sacerdotesses de la Dea encenien els llantions en el propi indret on ara el Far envia sos raigs als vaixells que endebades els cerquen perduts en les foscors del Golf.» (Alt Empordà, núm. 76, 1918).

A la deessa de l’amor no li han faltat altars per part d’altres festejadors. Eduard Vivas («El temple de la deessa Venus Pirinenenca», Hora Nova, núm. 1350, 2004), proposava que Cèsar no sols va dedicar un altar a Venus, sinó també un temple que després es transformaria en el de Santa Maria de Panissars, seguint el costum de rehabilitar i rebajetar els edificis religiosos. Esteve Albert (Canigó, núm. 288, 1973) adobava la idea de l’Esteve Guerra (a la publicació Rhode, núm. 14,1972) que veia possible que Roses hagués estat l’emplaçament de l’antiga ciutat de Pyrene, i el temple de culte a Venus al cap de Biarra (Béar en francès). Per reblar aquesta proposta d’un escenari rosinc, l’especialista en microhistòria Ramon Prior (Revista de Girona, núm. 332, 2022) argumenta la seva tesi que l’enclavament del temple hauria estat al Puig d’en Mamet a la península del cap Norfeu.

La descoberta, els treballs i els anys d’estudi del jaciment d’Empúries podria haver ajudat a aclarir aquest misteri. La Veu de l’Empordà (núm. 342, 1911) reproduïa el conte «Eubea» del periodista barceloní Manel Alcántara Gusart, on els ciutadans d’Empories [sic] enrunaren el temple d’Aphrodita i per consell de meretrius romanes vulgueren alçar-ne un a Diana (Àrtemis en la cultura grega). L’escriptor Xavier Febrés («Afrodita i Venus no formen part de l’olimp oficial, llàstima», dins del seu blog ‘Apologia de la curiositat’) creu que «després de cent anys d’excavacions molt parsimonioses, els arqueòlegs ens continuen devent un Afrodision», un temple de Venus que ell intenta imaginar-se cada cop que passa per davant de l’església de Sant Martí d’Empúries.

Un servidor, que no ha estat mai destre en l’art de remenar pedres sinó mots i versos, celebra aquest setembre el cinquè aniversari de la troballa en l’exposició fotogràfica «El temps no importa», de Joaquim Fort de Ribot, al Museu de l’Empordà d’una afrodita empordanesa, a qui vaig dedicar un poema: «[…] Ulls com botons verdals, cristall maragda, serafins / com el llum fiblador, hipnòtic, dels fanals marins /que recapten febrils la sort de novells pescadors.[…]». No he tingut, però, la fortuna d’esbrinar encara el seu cau. Tenia raó l’alcalde i poeta selvatà Jaume Quintana: «Deessa Venus del temple / més primitiu i pagà / […] D’aquest temple que hi havia / en un lloc desconegut / per excés de fantasia / la certesa s’ha perdut.» (dins Monestir de Sant Pere de Rodes. Llegendari versificat, 1991).