Avui, dimarts 11 d’octubre, quan escric aquest article, fa just seixanta anys que es va iniciar el Concili Ecumènic Vaticà II, que va començar el 1962 i va acabar el 1965; amb un conjunt de constitucions i documents fonamentalment dedicats a preguntar-se: «Església, què dius de tu mateixa?».

Una mateixa pregunta que els cristians de Catalunya ens vam fer el 1995 amb el Concili Provincial Tarraconense, i que ha estat una reflexió al cap de trenta-tres anys del Vaticà II.

La nostra societat, en aquests seixanta anys, ha fet uns profunds canvis pel que fa a la globalització del nostre món i de la secularització del món occidental, coses que no van preveure els pares conciliars.

Un papa Joan XXIII que va convocar aquest Concili quan ell ja era molt gran; de manera que va morir al cap d’un any, després de deixar-nos l’Encíclica Pau a la Terra, que afrontava el clima prebèl·lic del conflicte dels míssils a Cuba, amb risc d’una nova guerra, aquesta vegada atòmica.

Els meus quatre anys de missioner al Perú, les reunions del Col·loqui Europeu de les Parròquies als països de l’Est d’Europa (Hongria, Ucraïna) i, ara, les múltiples visites a Gàmbia i al Marroc amb l’Associació Amb les teves mans, m’han donat una perspectiva molt més àmplia dels canvis que la nostra societat occidental va assumint; nosaltres ens creiem que el nostre model de vida és global. I he comprovat, en la meva darrera visita a Gàmbia, que no tots els pobles viuen la secularització de la mateixa manera.

En una reunió, la tarda del diumenge 2 d’octubre a Kekuta Kunda, una reunió tensa i complexa pels temes que s’hi van tractar; quan els dos blancs ja ens aixecàvem de la cadira, tots els gambians (homes i dones, tots musulmans) van dir: és hora de fer una pregària d’acció de gràcies. I, tots, ells i nosaltres, vam pregar.

Una pregària molt més sincera que la d’aquell mateix matí a l’església parroquial de Farafenni, on el rector ens va escridassar a tots. Un altre signe d’ecumenisme avant la lettre va ser la conversa amb en Kalilu, un jove de 49 anys, que ha escrit un llibre (El viatge de Kalilu) explicant la seva aventura d’arribar a Blanes travessant el desert del Sàhara. Ara, a Gàmbia, des de fa 12 anys, regenta un orfenat amb una quinzena d’infants.

En Kalilu, amb qui la nostra associació està fent un conveni de col·laboració, em deia, quan ens detallàvem els diferents projectes que tenim uns i altre, que «tots servim un mateix Déu, que es manifesta, cada dia, en tots els necessitats», que és amb qui treballem.

Jo tenia quinze anys, acabats de complir quan aquell 12 d’octubre de 1962 vam veure per televisió, en blanc i negre, els pares conciliars entrant a Sant Pere del Vaticà. Un impacte que es va anar ampliant en els tres anys del Concili, quan ens llegien, a l’hora de dinar, els escrits que els periodistes publicaven de les sessions.

Aquell curs 1962-63, per a mi, era el darrer curs del Seminari Menor. Per tant, la majoria del temps conciliar ja era al Seminari Major, estudiant els anys de Filosofia. A vegades he explicat que vaig entrar al Seminari sota les normes del Concili de Trento i en vaig sortir amb les directrius del Vaticà II: quasi quatre-cents anys de diferència.

El bisbe Narcís Jubany va arribar a la diòcesi de Girona el febrer de 1964, encara amb el Concili obert, i va ser ascendit a l’arxidiòcesi de Barcelona el desembre de 1971. A Girona ens vam quedar dos anys amb «seu vacant», fins que va arribar el bisbe Jaume Camprodon, a finals de 1973, i que em va ordenar de prevere el 24 de febrer de 1974, juntament amb un altre company. Les primeres ordenacions per al bisbe Jaume.

A punt de complir els cinquanta anys de prevere, i amb els 75 anys acabats de celebrar, puc dir que tota la meva vida pastoral l’he viscuda com a fill del Concili Vaticà II, on la imatge del Poble de Déu té un rol més important que la jerarquia, que ha d’estar sempre al servei d’aquest Poble de batejats.

Els meus anys de copresident del Col·loqui Europeu de Parròquies (2009-2017) m’ha obert a nous aires més enllà de la nostra diòcesi; el mateix Col·loqui va néixer just en el moment que el papa Joan XXIII va convocar el Concili (1961), i des de llavors fins ara, les sessions dels col·loquis han ajudat a mantenir present els objectius del Concili Vaticà II per molts països d’Europa.

Si la meva generació som fills, en l’aspecte religiós, del Concili Vaticà II, en l’aspecte social som fills del Maig del 68. Un moment que va trasbalsar moltes de les conviccions que havíem heretat de la primera meitat del segle XX.

Ara, amb 75 anys, ja som uns iaioflautes, però seguim, molts de nosaltres, compromesos en la tasca social i eclesial; sovint més que molts dels nostres joves, massa instal·lats en l’estil passota del nostre temps.