El psiquiatre i pensador italià Roberto Assagioli, que va ser pioner de la psicologia humanista i transpersonal, i creador de la psicosíntesi, va plantejar que l’exposició repetida a imatges de fets dramàtics i a escenes violentes, resulta un obstacle pel creixement humà i pot portar greus conseqüències sobre la salut mental: «Seria una bona mesura d’higiene psicològica mental, de protecció a la salut mental, evitar, o almenys limitar en gran manera, l’exposició a relats sensacionalistes. Això no vol pas dir tancar els ulls a aquesta realitat, però una cosa és fer front a una informació objectiva respecte a aquests fets amb un objectiu útil, i l’altra sotmetre’s inútilment i sense discriminació a una inundació de descripcions i imatges sensacionalistes».

I resulta que estem exposats contínuament a aquest tipus d’imatges, sigui en diaris, teles, xarxes, pel·lícules, sèries... I, què aporten al nostre coneixement? O a la nostra intel·ligència? O al nostre creixement, tan personal com col·lectiu? És per això que està en augment continu tanta violència arreu? En tenen la culpa els mèdia? Emeten el que el públic vol per a tenir més audiència i estar al podi de no sé quin rànquing? O el públic s’empassa el que els donen perquè no hi altres opcions? És un peix que es mossega la cua?

Quan parlem d’educació sempre mirem cap a l’escola, i després a les famílies, però mai pensem que una de les grans fonts d’educació són els mitjans de comunicació. A ells estem enganxats un munt d’hores. Estadísticament, a l’estat espanyol cada ciutadà veu la tele durant 3 hores al dia, i això sense comptar les hores enganxats a la pantalla del telèfon o la tauleta. I d’aquest temps... quant amb imatges de violència? Per què ens estranya, després, que passi el que passa arreu del nostre país? Arreu del món?

El fet d’alimentar-nos amb aquestes històries fa que augmentin les nostres pors. Ens sentim insegurs, i això genera depressions i desànims i ens converteix en persones que desitgen la protecció costi el que costi. I ens allunyem dels altres perquè tothom es converteix en un possible malfactor, i perdem l’empatia que, com a components d’una societat, hauríem de tenir. L’altre ja no és un company al qual podem necessitar i que ens pot necessitar, sinó que, arran d’aquesta educació en la violència, és un enemic a evitar... o a atacar.