Assegut a la sorra, amb les cames recollides i els braços sobre els genolls, la mirada es perd allà on sembla que el món s’acaba, on els blaus es fonen i prenen el nom del cel i del mar.

Només la vela d’un vaixell llunyà trenca la uniformitat de la ratlla de l’horitzó i a la platja, pocs valents gosen fer una capbussada, vigilats per un parell de núvols esgarrinxats i un ventet fi que ens recorda que l’estiu s’ha acabat.

La llum empordanesa encara dona brillantor a un cel que amaga un nombre infinit d’estrelles, algunes de les quals porten el nom dels nostres estimats absents i que a partir d’ara guanyaran protagonisme per fer-nos sentir petits com els grans de la sorra que trepitgem.

Les estacions de pas, les suaus, són cada cop més minses i sense adornar-nos tornarem a l’hivern cru i tot el que l’acompanya.

Dies escurçats, xemeneies fumejant, mànigues llargues, menges potents, manta al sofà i observar el mateix cel, però a través dels vidres entelats.

I si la bonança ens ho permet, tornarem a passejar, en solitud, per aquesta mateixa sorra, que percebrem més grisa, amb les onades més esverades i gaudirem d’un altre paisatge, també bucòlic, on albirarem un horitzó diferent, potser sense el veler i amb uns altres tons de blaus.

Una altra manera de sentir la vida, més tranquil·la, fosca i melancòlica, però tan maca i interessant que se’ns fa difícil triar.

Però no cal, perquè tot tornarà cíclicament i en uns mesos la vida ens portarà, novament, la llum de l’estiu, la calor, la vida a fora i podrem tornar a amarar-nos de sal i sol.

I així successivament, com tornen la nit i el dia, les orenetes al niu, les flors als ametllers, la lluna canvia de forma, cauen les fulles i tantes altres coses que viatgen en un cercle vital inacabable que ens fa rics en records.

Aprofitem per fruir de les coses meravelloses de cada moment, fins que la vida i els seus cercles ens facin donar la darrera volta.