Sant Jordi duu una rosa mig desclosa / pintada de vermell i de neguit. / Catalunya és el nom d'aquesta rosa / i Sant Jordi la porta sobre el pit. / La rosa li ha donat gaudis i penes / i ell se l'estima fins qui sap a on; / i amb ella té més sang a dins les venes / per poder vèncer tots els dracs del món». Versos aquests de Josep M. de Sagarra, visitant assidu d'estiu, per cert, del Port de la Selva.

Catalunya i els catalans som prou originals. Tenim per patró un sant que potser no va existir mai, qui sap... Històricament, no s'ha provat encara la seva existència real. A Sant Jordi l'envolta una antiga llegenda. No obstant això, no som sols els catalans. Aquest sant és també el patró d'Anglaterra, Geòrgia, Grècia, Lituània, Portugal, Rússia, Sèrbia... El jorn de Sant Jordi és, així mateix, el Dia dels Enamorats, de la Rosa i del Llibre. Des del segle XV és costum regalar una rosa vermella, el color de la sang, a la dona aimada.

I després, la llegenda. Vull dir la de la princesa i el drac. La bèstia ferotge exigia cada dos per tres una víctima per menjar-se-la. Així, a sorts, van anar fent, fins que li tocà el torn a la filla del rei que, com és natural, era jove, formosa, rossa i d'ulls blaus. El rei plorà i maldà, però la noia, tossuda de mena, eixí de les muralles i anà a trobar la fera. A mig camí, sortí un cavaller damunt un cavall blanc, que va clavar la llança al drac i el malferí. Llavors, la princesa passà el seu cenyidor pel coll del drac i el portà mansament a la plaça del poble. Allà, els vilatans van esbravar el seu odi vers aquell animal a cops i garrotades, fins que no en quedà tros ni bocí. El rei va oferir al cavaller la mà de la princesa, però aquest, amablement, refusà casar-s'hi i desaparegué de cop, tal com havia vingut.

El cas és que la princesa, tan jove i bonica, que quedar-se per vestir sants. No se sap si per vestir, precisament, a Sant Jordi. La diada d'aquest sant s'establí el 23 d'abril, en plena primavera. S'expliquen del sant guerrer aparicions posteriors. A la batalla d'Alcaraz, per exemple, el 1096. O el 1229, en la conquesta de Mallorca per Jaume I. Des del segle XIII, els reis catalans li mostraren gran devoció. Pere el Catòlic va crear l'Orde de Sant Jordi d'Alfama, amb la senyera blanca i la creu vermella. Un signe que després va fer seu la Creu Roja, entitat benemèrita que tant de bo no hàgim de menester mai. Un altre rei catalanoaragonès, Pere III el Cerimoniós, casat en quartes núpcies amb la bella empordanesa Sibil·la de Fortià, aplegà al llarg de la seva vida moltes relíquies d'aquest sant.

Joan Maragall dedicà un poema a la festa de Sant Jordi: «La diada de Sant Jordi / és diada assenyalada / per les flors que hi ha al voltant / i l'olor que fan els aires».

Com Josep M. Folch i Torres: «Bella princesa empresonada, / quin dol que hi ha en el teu mirar! / De nostra mare ben amada / tens el posat i el bell parlar»...

També, Maria Antònia Salvà: «Sant Jordi, santa diada / del passat i l'avenir, / fe i pàtria nostrada / del meu cor fas sobreeixir»...

I de Salvador Espriu: «Senyor Sant Jordi, patró, / cavaller sense por... / Ajuda'ns a merèixer la pau / i salva la parla de la gent catalana»...

Som al mes d'abril. Aquest matí, entre la mar i el cel, s'ha fet una vivíssima llum que després ha anat empal·lidint a poc a poc. Per la banda de llevant, cap a la platja galopava un cavall blanc amb genet armat. Aquest duia alçat un estendard blanc, amb una creu roja al mig. Tot l'aire era aromat pel perfum de roses...