Des de la primavera, algunes comunitats religioses fonamentalistes han interpretat el coronavirus com un càstig de natura bíblica a causa de l'agnosticisme ateu i la descreença cada cop més difosos arreu del planeta. Al Brasil, les cerimònies a les esglésies evangèliques es consideren ara «serveis essencials»; dins del panorama catòlic, el polític italià Matteo Salvini, líder del partit ultradretà Lliga Nord, exhortava els seus seguidors a pregar al Cor Immaculat de Maria per combatre el virus. Per la banda hispànica, l'exministre de Clavegueres, Jorge Fernández Díaz, explicava a Telecinco que el papa emèrit Benet XVI li havia confessat que el dimoni vol destruir Espanya.
El virus ha esdevingut una al·legoria dels esperits malignes. Vivim un temps de bonança per revifar determinats rituals religiosos i fórmules màgiques que mitiguin les nostres pors i desconcert davant els escenaris dramàtics que ha generat la pandèmia. Al capdavall, però, no hem canviat gaire respecte fa algunes dècades.
Els romiatges locals a capelles i ermites empordaneses per invocar la fi de les sequeres, o la processó pluripopular a la Mare de Déu de Requesens per demanar les bufades purificadores de la tramuntana (que fessin granar el cereal o assecar els camps anegats per les inundacions) encara són presents a la psique dels nostres avis.
Com si es tractés d'una seqüència d'un film de Berlanga, un Sense Ficció de TV3 («Dictadura, divises i biquinis») ens mostrava imatges dels anys 60 de processons extraordinàries de la Verge convocades per alguns ajuntaments hispànics per foragitar les turistes estrangeres d'indumentària impúdica i obscena.
Tinc un gran respecte pels costumaris marians i de sants, d'ara i d'abans, quan la desgràcia ens empeny a fer promeses tangibles o intangibles davant d'una icona. Sense ànim irreverent, però sí amb uns grams d'amor i d'humor profans, em permeto suggerir la lectura i càntic de versos remenats en format patchwork d'alguns dels goigs tradicionals emporitans, que han entrat en una etapa de desús i semioblit: «Goigs en llaor del Déu Esculapi. Anem empordanesos / treiem d'aquesta terra tota malura/ de pesta, tos, febre i fam/ Cerquem en tu, Esculapi, conhort i abric / puix la mentida ha omplert la terra / i l'error la va enfosquint/ També la culpa nostra es molt gran y no'ns fá horror/ Pregáu en grec per nostra salut dia i nit / consoleu als tristos sens pena, dany ni dolor/ Tot el mal que ara ens assetja / deixarà de ser aviat un perill / i viurem en la sanitat plena i vera / quan els hospitals s'omplin de galens i de llits/ No dexáu, oh, nó, Esculapi,/ no dexáu al Ampurdà/ ¡Llibertat que l'cor somnía/ vetlla al poble català!»
Qualsevol monodia coneguda funciona com a fil musical acompanyant. D'aquesta senzilla litúrgia podem obtenir com a mínim un benefici: cantar enforteix l'ànim! Els incrèduls i escèptics poden practicar mots de silenci.
