Un passeig underground

 

Al punt més cèntric de la ciutat, on conflueixen els carrers més significats i importants, uns individus baixen unes escales situades en un lloc insospitat, a la vista de tothom però amagades darrere un element del mobiliari urbà. Són escales estretes, incòmodes, que permeten salvar un gran desnivell. Van equipats amb unes llanternes potents i n’hi ha que calcen unes botes de goma que els arriben fins a mitja cama.

 

Lentament es capbussen en el món subterrani de la ciutat, encenen els seus fanals, s’agrupen i creuen una pesada porta que els duu a un lloc sorprenent, una immensa volta, que es perllonga al llarg de centenars i centenars de metres, suportada per unes parets laterals de dimensions ciclòpies. Les passes dels integrants del grup ressonen en aquesta descomunal via mentre s’escolta el degoteig de l’aigua. No és l’escena culminant d’El tercer home, la memorable pel·lícula dirigida per Carol Reed i interpretada per Orson Welles i Joseph Cotten; no són les clavegueres de Viena, refugi de malfactors i sòrdids contrabandistes on s’enfronten finalment els dos protagonistes del film. És Figueres, i som sota la Rambla.

 

Construïda fa prop de dos-cents anys, la Rambla de la ciutat està edificada sobre una riera que creua la ciutat de punta a punta. Són quilòmetres d’un vial natural i invisible que esdevé l’artèria desconeguda de la ciutat, les seves particulars catacumbes al voltant de les quals s’ha edificat tot el teixit urbà.

 

Una neteja a fons

 

Farà cosa d’uns cinc anys es va emprendre la tasca de netejar i condicionar aquest canal, deteriorat al llarg de decennis d’ús intens i on confluïen de forma indiscriminada les aigües naturals i les residuals. Es va emprendre una tasca de proporcions gegantines, es van separar les aigües amb voluntat mosaica, es van canalitzar les que eren residuals i es van deixar fluir les que procedeixen de les pluges o de les fonts naturals, es va eliminar la brossa que s’havia anat acumulant al llarg dels segles, es va condicionar el terra allà on no quedaven restes del paviment original. S’aconseguí que la riera pogués fluir d’una forma natural, es va millorar la salubritat del canal i es va recuperar, en definitiva, una gran part de l’aspecte original de l’indret conservant, això sí, alguns espais on l’acció de l’aigua havia creat acumulacions calcàries de gran bellesa i singularitat.

 

Baixar avui a aquesta galeria és una experiència tan sorprenent com desconcertant. L’accés es fa a través d’una escala que sembla emergida màgicament del terra, i per ella s’accedeix a l’espai subterrani que ocupaven els antics lavabos de la part alta de la Rambla, un espai que més d’un turista va confondre amb una impossible boca de metro i que amb els anys havia esdevingut un dels racons més sòrdids i inquietants de la ciutat. Avui és un mer distribuïdor on s’ubiquen quadres de llums i on s’ha habilitat una petita exposició d’imatges que expliquen i mostren les obres que es van dur a terme per netejar i condicionar la riera.

 

Un cop arribats allà, una porta de ferro, gairebé una porta de caixa forta, ens separa del subsòl, la realitat que viu sota els nostre peus, un món del qual sospitem l’existència però que poques vegades gosem desvelar. Que hi ha darrere d’aquesta porta?

 

Uns graons ens permeten salvar novament el desnivell i accedir al llit de la riera. Literalment, hem tocat fons. Ja hi hem arribat. L’espectacle és fascinant. Un llarg tram de la galeria està il·luminat per uns potents focus hàbilment distribuïts que ens permeten observar un prodigi de construcció que es manté incòlume des de fa centenars d’anys. En una paret s’ha habilitat una ampla canonada que recull les aigües residuals mentre que a l’altre costat es manté la paret amb les modificacions que els sediments naturals han anat incorporant.

 

L’aigua que ve de les fonts del Castell raja a dojo i igualment les deus naturals brollen de terra generant un corrent que s’escola cap a la seva desembocadura gràcies al desnivell del terreny. En dies de poca pluja aquest corrent pot sembla anecdòtic però en dies d’abundants precipitacions esdevé salvatge i ferotge: l’aigua cobreix la galeria de banda a banda –i estem parlant de vuit metres–, i pot arribar a tenir fàcilment més d’un metre de fondària. El terra és divers i es combinen les seccions restaurades recentment, la pavimentació duta a terme en el moment de la construcció i fins i tot, en algun lloc, les lloses originals de quan la riera era descoberta. De fet, encara es conserven en una secció de la volta les traces del pont que, antigament, permetia comunicar el carrer Girona amb el carrer Nou.

 

Un món del silenci relatiu

 

El silenci és gairebé absolut, només salpebrat pel soroll lent i parsimoniós de l’aigua que flueix. L’espai és d’una netedat i racionalisme admirable però, malgrat això, quan s’acaba la zona enllumenada, la boca de la galeria, fosca i enorme, esdevé hipnòtica i corprenedora. I pensem en Orfeu i en Dante, en els Morlocks d’H.G. Wells o en els Morlocks dels X-Men, en els supervivents de Terminator o ens els habitants del subsòl que apareixien a La bella i la bèstia, la sèrie de televisió dels anys vuitanta escrita per George R. Martin. Enfoquem les llanternes i la llum ens mostra un corredor que es perllonga, sembla, indefinidament. Veiem ombres en moviment, o ens les imaginem. No gosem endinsar-nos-hi, però ens queda la recança de no haver tingut el coratge de fer-ho.

 

Sortim a l’exterior i sembla que haguem saltat des d’un portal dimensional a una altra realitat.

 

La vida flueix lluminosa i activa en el món exterior, el brogit urbà ens aclapara i desconcerta quan feia pocs minuts estàvem envoltats del silenci i la foscor. Què és més real? El món subterrani o el món a l’aire lliure? La vida submergida o la vida conscient que podem percebre quotidianament?

 

Caminem fent tentines per la Rambla, una mica corpresos en saber que hi ha tot un món sota els nostres peus, un món que batega en un llenguatge desconegut però sobre el qual se sustenta la nostra identitat. Sí, hi ha una altra Figueres, però esroba a sota mateix de Figueres.