The secret life of Figueres» no tanca l’istiu ni tampoc fabrica per a altres marques, però sí que està pendent de la rabiosa actualitat figuerenca i aquesta passa per la restauració del campanar de la Immaculada. Una torre singular que necessita el suport popular voluntari per a finançar els treballs de rehabilitació. El 5 de juliol hi haurà un concert, a la mateixa parròquia, a dos quarts de nou del vespre.

 

Una bastida recoberta d’una xarxa blava ha tenyit el campanar de l’església de la Immaculada i, trencant la monotonia cromàtica de decennis, ha fet que els ciutadans tornessin a mirar una edificació que, per quotidiana, havia esdevingut invisible, com totes aquelles coses prodigioses que ens envolten i que el dia a dia ens torna imperceptibles.

 

La torre s’erigeix a un extrem de la plaça de l’institut Ramon Muntaner, espigolada d’alzines, però el cert és que la seva ubicació al costat d’un carrer estret, la manca d’un espai ampli als seus peus i el fet d’estar envoltada d’edificis li confereix un tarannà discret, una condició subtil només trencada pel so d’unes campanes que proclamen la seva presència.

 

La bastida ha esdevingut un manifest cromàtic i reivindicatiu del campanar i, gairebé, una instal·lació artística que potser no hem estat capaços de valorar en tota la seva intensitat. Als anys vuitanta del segle passat, un duet de creadors que signaven les seves obres com Christo –Christo Vladimiroff i Jeanne-Claude Denat eren els noms d’aquest matrimoni d’artistes– es van fer cèlebres arreu del món embolicant illes del Carib, el Reichstag de Berlín o el Pont Neuf de París amb quilòmetres i quilòmetres de tela.

 

D’una manera molt més modesta i menestral, però igualment efectiva i suggerent, la ciutat ha disposat durant una llarga temporada d’una intervenció artística efímera i contundent que sembla reblar el clau i tancar un cercle conceptual: on millor un homenatge a Christo que en el campanar d’una església? I els crítics d’art i els teòlegs sense saber-ho...

 

El campanar, ara embolcallat de blavor, sempre ha estat una referència dins l’skyline de la ciutat, i és un dels angles del triangle sonor de Figueres que està integrat també pel campanar de l’església de Sant Pere i el de l’asil Vilallonga, un triangle imaginari que agermana les torres musicals de la capital de la comarca. Parlen les campanes entre elles, sobrevolant el cel de la ciutat amb els seus càntics severs i sonors? Dialoguen repicant les hores i els quarts? S’emocionen conjuntament quan, com fa uns pocs mesos, es proclama un nou Sant Pare? Repiquen i es piquen l’ullet, quan dringuen festives?

 

La perspectiva des del cim del campanar de la Immaculada és tan sorprenent com espectacular. Per desconeguda, per diferent i per la capacitat d’oferir-nos una mirada nova sobre la ciutat i els seus espais. La plaça esdevé un lloc nou, i les seves alzines semblen verds bolets arrenglerats amb estranya precisió; el claustre de l’institut, des d’aquesta visió d’ocell, se’ns mostra com un espai venerable, de gran bellesa, on els xiprers, sortidors d’ombra i de somni –Gerardo Diego dixit– exerceixen de guardians incòlumes des de temps immemorials.

 

Més lluny, la cúpula del Teatre-Museu, els campanars germans, al fons de tot el Canigó... Tot és vell i alhora nou des d’aquesta talaia privilegiada i discreta. Les plataformes que han anat muntant els paletes per restaurar l’edificació ens permeten pujar ben amunt, més amunt fins i tot que les campanes que la coronen i des del cim del Campanile de Figueres, sentir-nos espectadors privilegiats.

 

Les campanes són impressionants, tan sonores i presents i, alhora, tan invisibles als ulls del ciutadà que viu arran de terra. Rotundes i contundents, d’aparença mil·lenària malgrat la seva joventut, primitives i alhora tecnificades, tel·lúriques i celestials, agermanen en el seu si un llenguatge xifrat i arcà que impressiona, encara que no s’entengui. Tenen nom, Immaculada i Sant Pau se’n diuen dues d’elles, i si tenen nom i han estat batejades tenen també ànima, que s’expandeix per la ciutat quan proclamen les alegries i les tristors i ens recorden, de manera constant, el pas inexorable del temps.

 

Sense campaners

Ja no en queden de campaners, o si més no com els que la literatura ha fet immortals. Podríem imaginar que en temps de destrucció de llocs de treball i de reinvenció del mercat laboral, potser ha arribat el moment de reivindicar i recuperar aquesta professió i muntar un concurs-oposició per poder valorar el millor dels candidats possibles.

 

Ens seria fàcil pensar en quins serien els membres del tribunal, campaners de contrastada solvència professional, treballadors qualificats i amb una llarga experiència que podrien jutjar amb equitat els mèrits de tots els aspirants.

 

Ens seria fàcil fer venir des de París, ara que tenim estació del TGV i connexió d’alta velocitat, a l’enamoradís Quasimodo, que per uns dies podria deixar la seva Nôtre Dame i el tràfec feixuc de turistes anant amunt i avall del temple.

Més fàcil seria fer un truc al bisbat de Girona i requerir la presència del ferotge Josafat; diuen que, amb els anys, ha sabut pal·liar els seus impulsos carnals i luxuriosos i que ara és un eficient funcionari tocacampanes.

Una mica més complex, perquè ni la proximitat ni les connexions ho faciliten, seria fer venir des de terres asturianes al campaner de Vetusta, en Celedonio, un tipus una mica llefiscós, que potser amb sort delegaria la seva feina en aquell noi, Bismarck, que fa uns anys era aprenent i que ara ja és un experimentat professional.

Podem imaginar-los tots tres, a l’hora que la ciutat fa la migdiada, encimbellats a la torre, avaluant els aspirants i decidint qui serà el campaner de l’església de la Immaculada de Figueres, la talaia més privilegiada i discreta de la ciutat.