El carrer invisible

 

Al bell mig de la ciutat de Figueres, a pocs metres de la plaça de l’Ajuntament i de l’església de Sant Pere, entre el Museu del Joguet i el Teatre-Museu Dalí, existeix un carrer invisible. Molta gent hi ha passat per davant però són pocs els qui s’hi han endinsat. Té nom, però cap placa ens el recorda i els figuerencs i els forans hi passen per davant una mica estranyats, mirant de reüll el seu interior, a voltes encuriosits, sovint indiferents; tot se­guit obliden aquest tram de la ciutat, aquest racó màgic i misteriós que tothom coneix però ningú trepitja.

 

El carrer de les Lloses, que aquest és el seu nom, s’inicia gairebé a la plaça de l’Ajuntament, queda tallat pel carrer de Sant Pere i esdevé finalment el corriol fascinant que es troba a la part del darrere del Museu del Jo­guet. A ell tenen sortida les cuines de l’Empòrium i de l’Hotel París i allà s’hi troba també el magatzem d’aquest establiment, hereu del llegendari Express, el que durant molts anys va ser el racó més francès de la ciutat.

 

Gent d’edat venerable encara recorda com, antigament, des dels lavabos d’aquest bar inoblidable es podia accedir a un petit passadís que donava directament a aquest carreró; se’ns fa fàcil imaginar alguna situació novel·lesca. Un jove resistent antifranquista ha quedat a l’Express amb uns companys de causa; assegut a l’interior, mira discretament l’exterior fins que veu dos tipus als quals reconeix com a membres de la Brigada politico-social de Barcelona. Algú l’ha delatat, o potser han detingut un camarada i l’han interrogat fins que ha parlat més del compte. Pobre company! El jove resistent, mantenint la calma, paga el seu tallat i, amb tranquil·litat, se’n va cap al lavabo i s’escapa per la porta del darrere. Surt al corriol i, amb tota la fredor del món, camina lentament fins al cotxe que l’esperava a tocar del Parc-Bosc. Quan la policia entra apressada, s’adona que el noi ha fugit deixant-los amb un pam de nas. L’emprenyada és monumental.

 

Avui això ja no és possible, la sortida ja no existeix tot i que les rajoletes del terra de l’actual Hotel París, admirables, són les mateixes que assistien impassibles a aquestes històries que entraven i sortien no per la Rambla, sinó pel corriol.

 

A l’entrada del carrer, actualment trobem la botiga de roba Memba i el bar L’Estrella que, des de fa poc temps, ha ocupat uns pocs metres de l’exterior instal·lant-hi les taules i cadires d’una terrassa. Potser és la primera vegada que el corriol, ni que sigui al llarg d’uns pocs metres, té vida comercial estable.

 

Si ens endinsem cap a l’interior d’aquest carreró sense sortida, només ens acompanya el brunzir dels aparells d’aire condicionat i de les calderes de calefacció i una inquietant presència de nombroses caixes de llum, tantes i tan diferents de mida i color que arriben a compondre una estranya mostra artística, singular barreja de ready mades i arte povera. El terra és irregular i caòtic; de vegades sembla que hi hagi una vorera que de sobte desapareix i de cop emergeix una mena d’esglaó mentre s’entrecreuen paviments i emportlanats de manera desordenada.

 

Misterioses portes, cadenats i reixes, algunes sembla que eternament tancades, conviuen en una estranya i suggerent harmonia descuidada.

 

El terra és ple de burilles de cigarreta; sovint, de manera una mica furtiva, els empleats dels negocis que hi tenen sortida posterior surten a fer unes pipades. Són presències ocasionals; del no res, de cop i volta, emergeixen dues o tres persones, de vegades algun solitari empedreït, nois i noies que tenen ganes d’estirar les cames i alleugerir-se una mica de la tensió laboral; fumen, intercanvien quatre paraules, observen els detalls de les parets i les finestres i tornen a desaparèixer per portes misterioses. Són com una aparició.

 

Els rumors i les llegendes envolten aquest espai urbà que sembla no existir; hi ha qui diu que de vegades els borratxos hi miccionen, deixant el rastre d’un rierol que creua el carrer des del fons fins a la seva desembocadura al carrer de Sant Pere. Es veu que això abans passava sovint, diuen.

 

Hi ha qui explica com ha vist el terra ocupat per turistes calorosos que hi feien una becaina al pic de l’estiu, ja que és un dels pocs espais ombrejats i tranquils del centre de la ciutat, un oasi de frescor malgrat la calor expulsada pels aires condicionats. A mitja veu hi ha qui encara recorda com ha sentit parlar de crims abjectes perpetrats en la impunitat de la soledat i la foscor, assalts, homicidis i violacions, potser esbudellaments, que encara són recordats mentre un calfred recorre la nostra espinada. Els més observadors parlen d’un llum inexplicable, permanentment obert, dia i nit, setmana rere setmana, entrellucat al darrere d’un finestral translúcid. Les parets contemplen silencioses aquest carrer invisible i callen els seus secrets.

 

Escala d’emergències

 

Una sòlida escala de metall, culminació de la sortida d’emergència del Museu del Joguet, se’ns mostra al final del carrer. És l’element definitiu per acabar de convertir el corriol en un espai evocador; mentre surt una fumarada de vapor d’un aparell de calefacció, podem imaginar que ens trobem a Los Ángeles, que és de nit, i que mentre enrotllem una cigarreta de tabac Bull Durham i ens cobrim el rostre amb l’ombra de l’ala que el barret projecta sobre el nostre rostre, esperem un detectiu que es diu Sam per entrar plegats en una de les cuines on es prepara un deliciós falcó a la maltesa i on trobarem un cambrer que amaga algun secret.

 

O podem pensar que estem al darrere d’un edifici de Nova York, potser al West Side, i imaginar una història on s’enfronten bandes juvenils, i un noi i una noia –que es diu Maria– s’estimen malgrat que el seu amor sembla impossible que pugui superar els prejudicis socials. Tot és possible a Amèrica. Tot és possible a Figueres on, al bell mig de la ciutat, a pocs metres de la plaça de l’Ajuntament i de l’església de Sant Pere, entre el Museu del Joguet i el Teatre-Museu Dalí, existeix un carrer invisible.