Mentre la ciutat dorm

 

Són les quatre de la matinada i els carrers estan deserts. De vegades passa algun cotxe, de lluny se sent bordar un gos i, molt de tant en tant, es veu algú, cap cot i apressat, caminant entre les ombres mentre s’escolta una campanada que sembla propera. Fa fresca, o potser ja fa fred en una nit silenciosa i solitària on el temps sembla detingut i adormit.

 

Un camió no molt gran arriba a la plaça Catalunya, abandona la calçada i hi entra. Se situa a la part baixa, fora de la protecció de la coberta fotovoltaica, ben a prop del parc infantil. Quatre persones desembarquen i, amb sigil, obren la porta del darrere. Poc després arriba una furgoneta i un altre camió que aparquen a pocs metres d’on ho havia fet el primer. També hi baixen individus silenciosos i tots ells comencen una tasca precisa i metòdica. Primer descarreguen un munt de ferros i de planxes de fusta, que apilen acuradament en llocs molts concrets, seguint unes estranyes marques que hi ha per terra o uns rituals que semblen conèixer a la perfecció; poc després comencen a treure de l’interior dels vehicles capses carregades de fruites, hortalisses i verdures.

A partir d’aquell moment, la feina es divideix amb precisió gairebé militar: un batalló d’operaris es dedica a muntar unes estructures de ferro on col·loquen les superfícies de fusta i un altre batalló va descarregant capses i capses que col·loquen, unes damunt de les altres, formant columnes multicolors. No hi ha, però, cap ordre concreta, cap crit, cap comentari. Tothom treballa amb concentració, sabent perfectament quina és la seva tasca en un engranatge precís que sembla rutllar sense errors ni ensopegades.

 

Cada quart d’hora, aproximadament, arriba un altre camió o una altra furgoneta i els nouvinguts se sumen a aquesta singular coreografia laboral on tots els integrants saben quins moviments han de fer, com s’han de moure, sense dubtes ni titubejos, com han de transitar sense interferir en l’espai que ocupen els altres.

 

Són les cinc de la matinada i, de cop, un focus potentíssim s’encén. S’il·lumina la part baixa de la plaça. El mercat de Figueres comença a prendre forma reconeixible a aquesta hora. S’ha fet la llum, però això no sembla alterar el ritme febril de tots els que hi treballen; en algunes parades, les més matineres, la tasca de muntatge sembla ja culminada i comença la feina de distribuir el gènere de forma atractiva i ordenada. Res és casual, es busca la millor manera de mostrar les albergínies, les patates i els préssecs, distribuir bé els productes, agrupar-los, pensar quina és la combinació cromàtica que fa més patxoca, la que llueix més i crida l’atenció del client.

 

Arriben nous vehicles i l’espai que hi ha sota la coberta comença a ser lentament ocupat. També s’inicia el negoci entre paradistes, que es compren i venen productes per completar l’oferta i atendre les necessitats dels imminents compradors.

 

Els primers arriben a quarts de sis, i normalment són emissaris de restaurants, militants de la cuina de mercat, i de botigues de la comarca, que vénen a buscar allò que necessiten per cuinar o per abastir la clientela del seu poble. Són clients fixos, i sovint el venedor ja fa estona que ha començat a preparar-los la comanda mentre comprova que tot és al seu lloc, mentre calcula i repassa amb precisió xamànica si ha portat la quantitat justa i precisa de tomates, melons i raïm, aquella que serà suficient per atendre la demanda de la clientela i que no quedarà, malmesa i remenada per centenars de mans, al final de la jornada.

 

Brogit de negra nit

 

Són les sis i és negra nit, però l’eclosió de vida i color del mercat sembla imparable. Els carretons carregats de capses circulen amunt i avall, s’entrecreuen, giren sobre si mateixos, es carreguen i descarreguen de material, fan estranyes giragonses conduïts per experts operaris mentre es desenfunden els guixos i comencen a escriure els preus als cartells que són plantats entre els productes. Es pengen les bosses, es repassen les comandes, s’escombra el terra per oferir la més acurada presència als clients que, a poc a poc, comencen a treure el cap de forma més perceptible. Dominen encara aquells que compren grans quantitats per als seus negocis, però, a mida que passen els minuts, també arriben els que compren el necessari per atendre les necessitats domèstiques.

 

Hi ha el comprador que mira aquí i allà, que compara, que busca el millor preu, però també hi ha el client fidel, aquell que porta deu, vint o trenta anys comprant sempre a la mateixa parada, compartint una estona de conversa amb els venedors i les venedores, explicant en breus moments, mentre omple una bossa de prunes i espera que li pesin, un trosset de la seva vida –la setmana que ve em caso, avui els nens han començat a anar a escola, la petita ha marxat a estudiar, han operat la meva mare...–, un pessic autobiogràfic que se sumarà a altres i altres al llarg dels anys i que farà néixer alguna cosa carregada d’afecte que s’assembla a l’amistat.

 

Són les set del matí i s’albira el dia, que comença a llevar-se. Una llum tènue il·lumina la foscor del cel, que s’esvaeix amb certa recança. Gairebé tot el mercat està ja muntat, els camions comencen a marxar, les furgonetes, buides, maniobren amb cautela per poder sortir de la plaça sense provocar cap desgavell. Les capses sense productes són recollides i apilades de forma desordenada dins el quadrilàter de fusta que hi ha a tocar de gronxadors i tobogans. Tot és a punt. O gairebé. Falta un darrer ritual. Hi ha uns minuts màgics, escassos, que es repeteixen cada matinada de dimarts, dijous i dissabte. Uns instants on sembla que no entra cap client a la plaça, un moment fugisser on els paradistes miren la feina duta a terme en unes hores frenètiques, on acaben de col·locar aquell pebrot que coronava una petita muntanya, on repassen els preus, on prenen aire i es miren els uns als altres amb satisfacció i orgull: sí, ara tot és a punt. Comença l’espectacle del mercat.