Bigas, mig segle vinculat a les banquetes de bàsquet

Toni Bigas Puig té 70 anys, viu a Figueres i fa mig segle que entrena equips de bàsquet. Va néixer a Barcelona i va fer les maletes cap a l’Alt Empordà ara fa 35 anys. L’esport de la cistella és la seva vida, una passió que manté amb més força que mai aprofitant que està jubilat des de fa set anys. Actualment, és un dels entrenadors del júnior i dels preinfantils del vermell i del negre del Club Bàsquet Escolàpies. Al club figuerenc, hi va aterrar un any abans de la Covid després d’una llarga trajectòria a l’altra entitat de bàsquet de la ciutat, l’Adepaf.

Bigas també ha passat per l’estructura del Joventut de Badalona, de La Salle de Gràcia i dels Lluïsos de Gràcia. En aquests dos clubs de Barcelona va ser on també va formar part com a jugador, des de mini fins a juvenils. «Quan tenia 20 anys vaig decidir que no volia continuar jugant i que m’agradava molt més entrenar», recorda.

El primer equip a l’Alt Empordà de Bigas va ser el sènior masculí del CNF-Adepaf, quan jugava a Primera Catalana: «Va ser un inici complicat, però vam salvar la categoria». En el conjunt blanc-i-blau hi va estar dues temporades –el 1991 va ocupar el lloc de Josep Verdaguer– dirigint jugadors com «el malaurat Merino, Baqué i Indio Díaz. Hi havia més afició per les noies, recordo que anàvem a veure la (Uliana) Semenova, que era molt alta i jugava de nassos», diu Bigas sobre la presència de la jugadora soviètica com a rival del Valvi Adepaf.

Després de l’etapa a l’amateur ja es va dedicar a dirigir equips de base. Respecte a la diferència que veu entre entrenar grans i petits, compara que «els nanos els dius una cosa, intenten fer-ho i obeeixen. Amb els grans, és més complicat, tenen tècniques agafades i apreses des de fa anys i m’he trobat que, per exemple, fer canviar la manera de tirar és complicat». «El que més em satisfà i m’encanta és veure els petits com els hi intentes ensenyar, no ho fan bé i et demanen com rectificar-ho. I si el que fem després surt en els partits, ja és l’hòstia!»

"El bàsquet per mi és una filosofia de vida. Tinc 70 anys i si encara hi estic vinculat és per alguna cosa"

Defensar home a home i a pressió

Bigas, exempleat de banca, trepitja el poliesportiu Roser Llop, de Figueres, tres hores els dimarts i els dijous a la tarda-vespre per entrenar. «El bàsquet per mi és una filosofia de vida. Tinc 70 anys i si encara hi estic vinculat és per alguna cosa. M’agrada arribar mitja hora abans dels entrenaments per veure com venen els jugadors, si estan emprenyats, cansats...». I els caps de setmana, si perd el partit, li agrada «veure què he fet bé o malament, què es pot millorar».

Bigas explica que li agrada «defensar home a home i a pressió a tot el camp, i buscar el dos contra u a les bandes». Després de viure el bàsquet figuerenc de la mà de l’Adepaf i de l’Escolàpies, com veu aquest esport a la ciutat? «Els entrenadors no volen venir a entrenar aquí. No sé si és perquè estem en una punta. Tampoc ajuda que les pistes estiguin extrautilitzades».

"Soc del Barça de futbol i, en el bàsquet, tiro més per la Penya. Però si perden, sopo igual"

Nolis, Añúa i Aíto, els seus referents

Bigas segueix els partits del Barça, del Joventut i de l’Eurolliga: «Soc del Barça de futbol i, en el bàsquet, tiro més per la Penya. Però si perden, sopo igual». Tot i portar cinquanta anys a les banquetes, «sempre s’ha d’aprendre d’algú». Li agradava la manera d’ensenyar de Miquel Nolis, formador al club badaloní. Ara, segueix els consells a xarxes socials de Xabier Añúa, ex del Barça. «Per l’edat que té (88 anys) s’expressa molt bé i explica què ha de fer un equip per millorar». Un altre dels seus referents és Aíto García Reneses: «És el meu mestre, havia anat a clínics seus que feia a Barcelona».

Aíto va dirigir el Bàsquet Girona la temporada passada amb 76 anys. Fins quan es veu a les banquetes, Bigas? «Fins que el cos aguanti, ja que alguns exercicis físics no els puc ensenyar. Però no m’imagino una vida sense bàsquet. Ara bé, quan vegi que ensenyi una cosa i els nanos no ho facin és que els estic ensenyant malament o no volen fer-ho. Quan passi, per mi el bàsquet estarà acabat», conclou.