L'estiu "de merda" que va fer plantejar la retirada a l'altempordanès David Juncà

Qui li hauria dit a David Juncà, el 19 de juny passat sobre la gespa de l’Heliodoro Rodríguez López de Tenerife que passaria de celebrar i viure, amb l’ascens a Primera del Girona, «el millor moment» de la seva carrera esportiva a plantejar-se, fins i tot, la retirada pocs mesos després. Amb 28 partits i un gol, el de Riumors va tenir un protagonisme notable en el retorn del conjunt gironí a la màxima categoria i tenia l’esperança de ser a la plantilla del curs següent. Tanmateix, el 30 de juny va veure «a les xarxes socials» que era inclòs a la llista de jugadors a qui el club acomiadava i agraïa els seus serveis. Al cap d’uns dies, el seu exagent li va comunicar que la porta per renovar a Montilivi no estava tancada del tot i que el director esportiu, Quique Cárcel, el trucaria per explicar-li la situació. «Et va trucar a tu? A mi, tampoc. Ni que sí, ni que no. És clar que no tenien l’obligació de dir-me res. Simplement, es podia haver fet diferent, però cap problema, només faltaria. Els desitjo i desitjaré sempre el millor», diu Juncà. 

Aquest silenci va ser l’inici d’un estiu «de merda» en què l’alt-empordanès ha estat a punt d’engegar-ho tot i penjar les botes. Va tenir sobre la taula un parell d’ofertes de Segona i alguna altra de l’estranger, però no el seduïen prou. «Anaven passant els dies i no em convèncer cap oferta. Els estava agraïts, però no em motivaven. Va arribar el 31 d’agost i Juncà es va quedar sense equip. La tardor va ser grisa i malgrat que gràcies al seu amic Xavi Ferrón i a Arseni Comas va poder-se entrenar amb el Figueres, va arribar un punt en què els dubtes el van envair fort. «M’entrenava amb el Figueres, duia la nena a escola i ajudava el meu pare a la granja. Ja feia coses, però em sentia com alguns companys ja retirats m’explicaven que se sentien un cop han plegat, que era molt dur. Notava com si se’m forcés a la retirada ja i això és una cosa que vull decidir jo quan sigui l’hora, explica. 

A partir d’aquí, Juncà va agafar el seu agent i li va preguntar com estava la cosa. Era principis de desembre. «Tens el Wisla de Cracòvia o esperem que s’obri el mercat a Espanya», li va dir. Juncà va tenir «molts dubtes» però es va informar i va decidir llançar-s’hi de caps. «No vull esperar més. Fem quatre números i cap allà». I així és com David Juncà s’ha fet l’amo de la banda esquerra d’un històric del futbol polonès com el Wisla amb qui confia repetir ascens a Primera Divisió. De moment, ja ha disputat tres partits i ha recuperat la il·lusió per la feina, quelcom «necessari», per al de Riumors. «Em sento realitzat», subratlla.

Juncà ha aterrat a Cracòvia gràcies al director esportiu Kiko Ramírez, exentrenador del Sabadell i del Nàstic, juntament amb un grapat més de jugadors de la lliga espanyola: Miki Villar (Eivissa), James Igbekieme (Saragossa), Álex Mula (Alcorcón), Tachi (Alabès)...».A l’estranger tot és diferent. Fem més pinya els de fora i ens ajudem una mica tots», explica Juncà que revela que Cracòvia és «una ciutat molt bonica». El club -amb passat a la Champions League- va baixar el curs passat a Segona i anhela tornar a pujar. «Hi ha 23.000 socis i l’altre dia a Gydnia ens van acompanyar 3.000 aficionats. El club té moltíssim seguiment», afegeix un Juncà que ja s’atreveix fins i tot amb el polonès. «Dzienń dobry és bon dia, dziekuje és gràcies. També practico l’anglès, que no ho havia fet mai. M’espavilo perquè sóc a un país nou i m’hi he d’adaptar, no al revés. Una mica com ha fet en Míchel aquí i la gent li ho valora».  

David Juncà fa les maletes cap a Polònia

De Míchel, considera que és «un dels millors entrenadors» que ha tingut mai. Des de fora encara ho veu més. «Té caràcter, diu les coses com pensa a la cara, el sistema de joc, està ben envoltat».  Des de Riumors primer, i ara a Cracòvia, Juncà ha continuat seguint el Girona. «Una mica sí, però no pas cada jornada. Hi vaig deixar molts companys i hi guardo bons amics com l’Aleix Garcia o l’Òscar Orozco, el cap de seguretat». Els 2.154 quilòmetres que separen Cracòvia de Girona els fa Juncà sempre que té un cap de setmana lliure aprofitant el vol directe que uneix la Venècia polonesa amb Vilobí d’Onyar. «És collonut. Ja l’he fet servir i va de fàbula!», diu.

Superats uns mesos durs de pair, Juncà mira el futur amb esperança i il·lusió per continuar fent el que li agrada. Alhora, s’ha tret l’espina de l’ascens frustrat el 2015 contra el Lugo. «Fins ara, quan algú em parlava d’aquell partit, contestava amb mala llet perquè el tenia clavat molt endins. Ara ja m’he tret l’espina i he tancat aquell capítol». 

Subscriu-te per seguir llegint