«Passar l’última fase de l’adolescència en grup, sentir-te volgut, és una experiència important»

Tothom ha format part d'una colla amb la qual ha viscut moments complicitat. Aquest és el nucli en el qual batega la nova novel·la d'Angel Burgas, Lucky, que inclou acció i intriga entre Roses i el Baix Aragó, i que presenta avui dimarts a les 7 de la tarda a la biblioteca de Figueres amb Joan Manel Soldevilla i Glòria Cristina.

Un fragment de la cançó Our Last Summer d’Abba (1980) precedeix la lectura de Lucky. M’hi entretinc. Em parla de pors que tots hem sentit, d’oportunitats aprofitades sabent que són úniques i d’aquells llargs estius viscuts i que mai hem pogut oblidar.

Primer llibre que publica amb Ànima Llibres.

Sí, el director Jordi Martín havia sigut el meu editor a Bambú, del Grup Casals, i quan va marxar a Ànima Llibres, com sempre havíem tingut bona relació, em va dir que els faria gràcia comptar amb mi. Així va sorgir, arran d’aquesta relació personal. I ha anat bé.

Llegint Lucky he tingut la impressió que és un llibre viscut.

Sí, sí. A més la dedicatòria és a la meva colla de Roses, que realment va existir, i per això la novel·la passa a Roses. Aquesta part viscuda és real, l’experiència important que va ser per mi, jo crec que per a tothom, de passar aquesta última fase de l’adolescència amb un grup, de sentir-te identificat, volgut, viure amb ells les primeres experiències de la vida: el primer petó, el primer intent sexual, la primera feina remunerada, la primera aventura fora dels pares. Tot això ho vius en aquells anys i jo ho vaig viure amb aquesta colla de Roses.

Feia temps que no escrivia sobre Roses, crec, potser des de L’habitació d’en Beckwitt (2009). És com un retorn.

Sí, i concretament d’aquest tema, de la meva adolescència a Roses, que sí que havia sortit en els primers llibres, en algun relat.

Sempre costa definir un llibre però que en pot dir d’aquest.

És molt difícil dir de què va una novel·la perquè sol anar de moltes coses. No sabria mai resumir en una sola frase. Una novel·la és un món i un món no va només d’una cosa.

Què pot avançar, doncs?

Encara que hi ha un thriller entremig i la recerca d’un noi desaparegut –en Lucky– i un cas de corrupció, a part d’això va de posar punt i final a una etapa de la vida, la de l’adolescència i des de dins de la colla. Una colla que veuen que s’està acabant, ja sigui per l’edat, perquè cadascú començarà una nova vida i que és molt difícil mantenir. I el personatge de la Cristina, que representa la colla, vol, en el fons, que l’últim possible any el visquin tots junts. Tota la novel·la és, doncs, mirar d’ajudar en Lucky perquè temen que està en una situació difícil, però també perquè ell hi ha de ser allà en el moment final del procés, tots junts.

Evidentment, el personatge sobre el que gira l’acció és en Lucky, però aquesta és una novel·la molt coral.

Aquesta és la idea i per això vaig optar que no parlés en Lucky sinó una tercera persona, que el segueix, una veu que creava una distància, que no el feia tan protagonista de tota la novel·la. L’afany no era personalitzar una persona sinó el grup.

Al llarg de la història introdueix temes sensibles com el dels abusos que pateixen els infants i la violència dins la família.

Això també és experiència personal, també ho vaig viure. També era a Roses, també tenia un veí a qui el seu pare el maltractava. Moltes vegades, quan jo penso i escric les històries, i crec que molts escriptors ho fan, és per explicar-me-les i entendre-les. Quan vaig viure aquell cas, per l’edat que tenia, tampoc entenia què estava passant. Hi ha imatges que se m’han quedat gravades.

En Lucky troba la curació en aquesta colla d’amics i, sobretot, en dos d’ells: la Cristina i l’Àlex.

D’alguna manera, ells dos se senten responsables en el moment present perquè veuen que en Lucky pot estar en perill, tal com ho va estar l’altra vegada. Si aleshores van ser-hi per ajudar-lo, ara també estan disposats a fer-ho.

Un dels personatges pateix alcoholisme.

En aquell cas que vaig viure jo era una mica aquesta la base o almenys és el primer que em va passar pel cap, el més lògic. I en la història era el que em donava més joc i més essent un thriller en que dones falses pistes, fals buits argumentals i, al final, li dones al lector la sorpresa. L’enganxes.

En un moment de la novel·la aquesta es converteix en una mena de road movie.

Sempre segueixo els esquemes clàssics de les novel·les d’aventures del segle XIX que, per una banda, hi ha un innocent davant un repte que entoma i tira endavant i, per l’altra, hi ha sempre un viatge a l’interior de la persona, és a dir, hi ha un creixement personal, però també en l’espai.

Ells viatgen cap al Baix Aragó i per Setmana Santa.

Jo hi vaig molt sovint i he vist la Rompida (de la Hora) de Setmana Santa moltes vegades a tots els pobles de la ruta. En altres novel·les he fet que aparegui, a L’actor Lucas Bilbo, a L’ocupant, però aquesta és la primera on els personatges viuen la Rompida, tenia ganes de fer-ho. És molt particular, tanta gent fent el mateix i cada població, i segons el dia, el ritme atàvic dels bombos i timbals és diferent. En aquest cas em servia per aïllar en Lucky del seu hàbitat, de Roses i la colla, i el poses allà al mig, un lloc que no coneix, amb gent vestida amb túniques, i aquest ambient embruixat és una mica premonitori de l’inici d’un nou malson.

El nom de Lucky (el que té sort) no li fa justícia.

De fet, no n’ha tingut gaire de sort a la vida. La mort de la mare, els maltractaments del pare,...

Molts temes que tracta potser sobtaran als joves lectors.

Són temes que poques vegades es parlen a la literatura juvenil però jo, quan escric, no penso que faig literatura juvenil o que escric per un estàndard jove i em dirigeixo a ell. Escric novel·les que pugui llegir tothom.

Aquest 31 d’octubre és un dels divuit escriptors que se suma al Figueres de Por.

Em fa molta gràcia, és una bona idea intentar reviure aquella nit del 1816 a Vil·la Diodati i que hagi sorgit a Figueres, més.