El món cultural català i empordanès plora la pèrdua de Vicenç Pagès i Jordà

Quan un autor és capaç de dedicar dues pàgines senceres a la descripció del melic i l’abdomen del protagonista del seu conte i sortir-ne indemne, això ja ens està dient que ens trobem davant un escriptor de raça. Aquest era el figuerenc Vicenç Pagès Jordà (1963-2022), una de les plomes més brillants de la seva generació amb una obra reconeguda per la crítica i de gran solidesa i un amor desbordant per la literatura que, malauradament, va morir dissabte passat, als 58 anys, generant un allau de mostres de condol i tristesa per una pèrdua a deshora. La cerimònia de comiat es va celebrar aquest dilluns passat a Torroella de Montgrí, poble on vivia des de feia anys.

Home discret, d’aire pensatiu, de lucidesa extrema i ironia fina, Vicenç Pagès regalava converses generoses i fruïdes quan parlaves amb ell sobre les seves creacions, històries que havia meditat, imaginat minuciosament fins a transformar-les, poc a poc, en paraules. En una part d’aquestes obres, Pagès revisitava la Figueres de la seva infantesa i adolescència, la ciutat de la que havia desertat feia temps per poder escriure sobre ella amb total llibertat, però a la que retornava sempre que podia ja fos per presentar el darrer llibre, convidat a un club de lectura, a conduir una ruta paranoicocrítica al Teatre-Museu Dalí o per fer el pregó de la Fira del Llibre Vell, una cita inaludible en el seu calendari.

Vicenç Pagès va convertir Figueres en material literari, va universalitzar la seva ciutat natal, quelcom que mai se li podrà agrair prou. També ho va fer amb les experiències viscudes, esdevenint mirall d’un temps, el retrat de tota una generació. Ell assegurava que no ho feia amb nostàlgia ni amb cap voluntat crítica malgrat que l’amargor d’aquells temps viscuts en pròpia pell, de la foscor dels anys 70, recorre Els jugadors de whist (2009), una de les seves obres mítiques amb la que va guanyar el premi Crexells, tot i que no la primera novel·la. Aquest honor l’ostenta El món d’Horaci (1996), una monumental obra de quasi quatre-centes pàgines on barrejava estils i registres i que va ser considerada per la crítica com un dels llibres més interessants de la narrativa catalana d’aquells temps. Entre una i l’altra presentava La felicitat no és completa (2003), guardonada amb el premi Sant Joan, on retratava l’evolució d’Àngel Mauri i amb ell la defectuosa socialització que va viure la generació dels seixanta a Catalunya.

El 2014 publicava Dies de frontera amb el que havia guanyat el premi Sant Jordi i, finalment, Robinson (2017).

Potser perquè "fer novel·les fa força mandra", com havia confessat en alguna ocasió, potser perquè també reivindicava el poder del gènere dels curts, Vicenç Pagès el va conrear amb força intensitat. "És com un rampell, l’has d’escriure, després et quedes en blanc, fas altres coses fins que et ve un altre rampell". Així explicava el procés de creació d’un conte i així van néixer Cercles d’infinites combinacions (1990), Carta a la reina d’Anglaterra (1997) el seu primer relat curt guardonat amb el premi Marià Vayreda. També En companyia de l’altre (1999), premi Documenta 1998 o El poeta i altres contes (2004), premi Mercè Rodoreda.

Sobre literatura, Pagès va reflexionar i escriure nombrosos articles. També llibres com De Robinson Crusoe a Peter Pan (2006), Les olors en la literatura (2018), Clàssics revisitats (2018) i Les pudors en la literatura (2020). Dins el camp de l’assaig destaca Memòria vintage (2020), un viatge personal i col·lectiu en la memòria de la generació del baby boom, i el que apareixerà d’aquí pocs mesos sobre la família Kennedy.

Escriure, una feina solitària

La crítica sempre va elogiar vivament la seva obra. Així, li van atorgar el premi Nacional de Cultura 2014. En el discurs que va oferir i que va ser televisat va compartir les seves raons: "Si som una nació no és perquè les balances fiscals ens siguin desfavorables, sinó gràcies a gent com Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Pompeu Fabra o Mercè Rodoreda. Salta a la vista que, per sort o per desgràcia, hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes. Escriure és una feina solitària, però tots aquests solitaris que ens han precedit fan molta companyia. De fet, sense ells seria impossible escriure". Solitària o no, aquesta feina amb els mots, que ell va convertir en passió i dedicació extrema, el va dur a crear comunitat, tot un reguitzell d'ànimes amb les quals compartia un mateix afany i que ara, amb la seva absència, senten un buit immens. El seu llegat i el temps viscut i compartit, però, l'acabaran omplint, amb el pas del temps.

Subscriu-te per seguir llegint