El cap de Creus

Si ens deixem anar per l’imaginari col·lectiu, quan pensem o parlem sobre el cap de Creus, ens ve ràpidament el Parc Natural de Cap de Creus, la punta i el far del cap de Creus, les panoràmiques de cap Norfeu, la multitud de cales, la gastronomia (i no només el Bulli, ara museu), el monestir de Sant Pere de Roda que, per cert, enguany celebra el Jubileu i així podríem seguir.

També, si ens aturem o ens entusiasma la pedra seca, els dòlmens, els menhirs, els castells, les barraques i els masos abandonats, el ventall de possibilitats és enorme. I si ens perdem en la nit dels temps, el vessant religiós, espiritual, esotèric i pagà, per no dir màgic, dona per molt, també, tot i que aquest, en ser més immaterial, sovint es relativitza.

"Tot i ser un racó de món, que podria estar més cobejat pels de casa (per l’empordanès, gironí i català), hem preferit vendre-ho quasi tot al millor postor"

Ara bé, si ens situem més en un marc mental de tradicions arrelades, costums autòctons, parlar salat (i no només a Cadaqués), pesca artesanal, productes propis més enllà de la DO Empordà (dir avui km 0 ja no és garantia), balls o cançons populars, etc., la cosa no està tan clara. Tot i ser un racó de món, que podria estar més cobejat pels de casa (per l’empordanès, gironí i català), hem preferit vendre-ho quasi tot al millor postor, fer de fenicis a ultrança i obviar que estem, a poc a poc, morint d’èxit, on la gentrificació ja és un fet.

Fa anys es van popularitzar força uns cartells i adhesius amb el títol «República Independent del Cap de Creus». També ha tingut molt d’èxit una marca de roba popularitzant el Tramuntana Republik. Si bé, certament han tingut l’encert d’expressar un desig, aquest no s’ha materialitzat en «estructures d’estat» pròpies. El lliure mercat predomina, domina i condiciona quasi tot el que toca, fins i tot el que hauria de ser públic, que queda condicionat o al servei del turisme.

Qui està patint tot això, i més ho patirà, com a Venècia, Barcelona, Girona i ara ja Cadaqués i ves sumant, és la població local que viu i treballa tot l’any a viles on la qualitat de vida local passa a un segon pla, sense tenir present que el nivell (turístic) de vida, està portant a ser esclaus, no només als treballadors, també molts negocis, ja que cada any tenen menys marge.

Caldria repensar cap a on anem, encara que molts preferiran continuar apostant pel curt termini i després ja veurem. I no oblidem que, dins la població local, tenim un percentatge de població major d’edat, cada vegada més gran, a la qual s’ha de garantir una qualitat de vida, que com a molts indrets s’està perdent, pel trepidant ritme que arrossega el turisme.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ