Aigua beneïda, societat beneita

Canta Calamaro que la gent està amoïnada per arribar enlloc. L’obsessió per la immediatesa ens ha embriagat, desviant-nos dels veritables desafiaments que enfronta la humanitat. Fa uns quants dies que gaudim de les esperades pluges i ja sembla que molta gent té més interès per saber quan acabaran les restriccions a les piscines a com podem afrontar un canvi climàtic que ha vingut per quedar-se.

Tot plegat em recorda aquells dies que vam viure amb angoixa. Esperàvem el recompte de víctimes i infectats durant la pandèmia, mentre anhelàvem un remei, aplaudíem els nostres sanitaris i ens conjuràvem per sortir millors i més forts. Quatre anys més tard, ni una cosa ni l’altra. És més, hem recuperat l’habitual pim-pam-pum contra una sanitat desbordada i mancada dels recursos necessaris.

"Però, quan els embassaments tornin a la normalitat, quan torni a sortir de les aixetes amb generositat, no oblidem una cosa: l’aigua és un recurs finit"

Estic segur que, més aviat o més tard, els nostres embassaments tornaran al seu estat habitual. Que podrem recuperar l’ús de l’aigua sense restriccions i oblidarem que som un país, com la resta de la Mediterrània, on les sequeres són un fenomen habitual. De fet, estan documentades des de 1566, però hem de tenir en compte que l’escalfament global està fent que cada vegada siguin més freqüents i intenses. Malgrat l’evidència dels fets i les dades, em preocupa que continuem mantenint la mateixa actitud amb l’aigua, més preocupats pel seu preu a finals de mes que per mirar d’ajustar el consum a una realitat tossuda.

Llegint i escoltant moltes notícies o converses de carrer, sembla que la situació actual és menys important per a una gran majoria que si poden banyar-se o no en una piscina. Però, quan els embassaments tornin a la normalitat, quan torni a sortir de les aixetes amb generositat, no oblidem una cosa: l’aigua és un recurs finit. És hora de despertar de la nostra indolència i començar a valorar cada gota com si fos l’última. La nostra supervivència, i la del planeta, depèn de la nostra capacitat d’estalviar i de canviar els nostres hàbits de consum. Hem d’adoptar una nova mentalitat, valorant i conservant l’aigua com el tresor que realment és. No esperem a ser un desert per aixecar la mirada i actuar. Si no canviem ara, podria ser massa tard per lamentar-ho.