Opinió

Quaranta anys del parc eòlic de Garriguella

"Avui, quatre dècades després que Jordi Pujol anés fins a Garriguella per presidir l’acte d’inauguració d’aquell parc, a l’Alt Empordà no hi ha ni un sol «molí de vent» en funcionament"

Imatge del primer parc eòlic de l’estat, a Garriguella.

Imatge del primer parc eòlic de l’estat, a Garriguella. / Arxiu

Aquesta setmana ha fet quaranta anys de la posada en funcionament del primer parc eòlic de l’Estat. El 9 d’abril de 1984, la Generalitat i Enher van inaugurar el «parc eòlic pilot de l’Empordà» a Garriguella. Eren cinc aerogeneradors de 24 quilowatts de potència que, com a presagi del que ha acabat passant amb l’energia eòlica al país de la tramuntana, no van donar bons resultats. Quatre anys més tard, aquells cinc «molins de vent» s’acabarien desmuntant i repartint per altres punts de Catalunya. Avui, quatre dècades després que Jordi Pujol anés fins a Garriguella per presidir l’acte d’inauguració d’aquell parc, a l’Alt Empordà no hi ha ni un sol «molí de vent» en funcionament. Se’n poden trobar al sud de Catalunya, a molts punts de l’Estat i, també, a pocs quilòmetres de la comarca, en diferents espais de la Catalunya Nord. A l’Empordà bufa vent, però no es produeix ni un sol watt d’energia eòlica. Aquesta paradoxa, fruit de quaranta anys d’inconsistència política, i l’evident canvi de ritme en les prioritats geopolítiques pel canvi climàtic, provoquen que la comarca tingui a sobre l'amenaça de passar del res al molt en una acceleració farcida de perills. Del res als projectes de parcs repartits per l’Albera i al gran parc eòlic marí davant del golf de Roses.

La inconsistència de la planificació política de les últimes quatre dècades ha passat ara a la doble cara. De dir, en públic, davant dels veïns/votants, que s’està en contra dels parcs a dir, en privat, i als despatxos de Barcelona, que determinats grans projectes no es podran aturar. Si deixen escollir, ningú vol un molí de vent, ni una deixalleria, ni un centre de menors no acompanyats, ni una subestació elèctrica davant de casa seva. Ningú considera que el seu poble és un «territori degradat» o un «espai sense interès paisatgístic o natural». I per això, calen plans de país per decidir que aquesta infraestructura va en aquest poble, aquest equipament es farà en aquest barri i aquesta carretera passarà per aquí. Les alternatives a la manca de planificació només són dues. I les dues dolentes: no fer res o fer-ho malament i a on no toca.