Tanatoris de relació social

Un servidor ja té una edat. N’ha vist de tots colors. Segurament –segur, vaja–, l’ofici periodístic ha fet que qui escriu hagi viscut episodis que no sempre es poden explicar. Almenys públicament. També per l’edat i per la professió, tanatoris i cementiris han estat sovintejats. De fet, i ara ja encaro el tema en primera persona, m’agrada visitar aquests espais funeraris per llegir les làpides, resseguir històries de noms, fets i circumstàncies. Què voleu que us digui, soc així. M’entristeix revisitar un cementiri qualsevol i veure que s’han buidat nínxols vells i que les làpides han desaparegut. Moltes d’elles contenen dades que eren úniques i que potser ja no estan guardades en cap més lloc, sobretot quan pensem en el desastre de la guerra civil i la crema de documents de l’època i anteriors.

En una caixa, a casa, guardo les esqueles i els recordatoris de tots els funerals i persones que hem deixat enrere i que he anat a acomiadar. Documents dolorosos que fan venir a la memòria persones estimades, molt estimades, conegudes i saludades. També protagonistes de la nostra història propera o del llarg elenc teatral dels crims de la vida.

Trobar-se en un cementiri per inhumar algú era una peça més de l’engranatge social. Ara, a les sales de vetlla dels tanatoris és quan la gent que no s’havia vist des de feia anys, torna a veure’s, mirant-se a la cara

Arribat a aquest punt, penso en la nova funció que tenen els tanatoris. Abans, quan algú es moria, el seu cadàver era vetllat a casa seva i el funeral, si no hi havia res de fosc al darrere, s’acabava amb un gran àpat familiar. En els pobles, sobretot. I el dol no es donava per acabat fins que les àvies velles –els avis morien molt abans–, vestides de negre rigorós, passaven a ser les protagonistes d’una nova defunció que reiniciava tot el procés.

Ara, mal m’està el dir-ho, els tanatoris són espai de retrobament familiar i d’amistats perdudes o oblidades en el temps. Abans, batejos, comunions i casaments eren el toc de crida d’aquestes acumulacions de gent que compartia llaços de sang, però que es veia massa poc sovint. Trobar-se en un cementiri per inhumar algú era una peça més de l’engranatge social. Ara, a les sales de vetlla dels tanatoris és quan la gent que no s’havia vist des de feia anys, torna a veure’s, mirant-se a la cara. Dient-se «sembla que era ahir quan vam anar a tal o tal altre lloc» o «pel carrer no t’hauria pas conegut». I apareixen fills, nets, nebots i cosins, nens o nenes, que no serien reconeguts ni coneguts sense haver-se trobar en aquest moment de dolor familiar. De fet, tanatoris i WhatsApp són ara el veritable espai de contacte social. Una nova versió d’allò humà i diví que el poeta anònim va titllar del «pecat de ser-hi, sense haver-hi estat».