Ha arribat l’hora de repensar les Fires de Figueres

Em vaig esverar molt, dies enrere, quan va caure a les meves mans la programació oficial de les Fires i Festes de la Santa Creu de Figueres. Vaig arribar a creure, per un moment, que els marxants de la fruita i la verdura que paren tres cops per setmana a la plaça de Catalunya i a la plaça del Gra en farien alguna de grossa. El mercat figurava com un dels actes festius i això em va portar a fer-me il·lusions: La Maria que em ven les tomates i les carrotes faria malabars amb elles? En Pep de les mongetes tendres faria màgia amb els pebrots? Pallús de mi, quan vaig anar-hi el primer dissabte de Fires tot era com sempre, és a dir, un mercat que és un símbol històric de la ciutat, però que res té a veure amb la Santa Creu.

Aquests dies de festes, he estat testimoni de la feina incansable del tècnic i la regidora que han estat responsables de lluitar, malgrat tot, per tal que tot sortís bé. També he vist gent il·lusionada muntant barraques i parades, o la nova junta del Casino Menestral, procurant mantenir alt el llistó del pal de paller de les fires que organitza l’entitat. Però tot això no evita que m’hagi quedat un regust real d’haver viscut una Santa Creu un xic insípida. Veníem de tres anys difícils marcats per les restriccions de la pandèmia i aquest era el de l’alliberament. La gent tenia ganes de gresca i no puc amagar que en els concerts que s’han fet a la plaça de Catalunya o en el Rampell del Parc de les Aigües, de gent n’hi ha hagut. Les creus, amb la participació de barris i entitats, no han faltat.

En general, sort n’hem tingut del bon nivell que han aportat les tres exposicions obertes aquests dies al Museu de l’Empordà, l’Escorxador i el Museu de la Tècnica. I, també, la gens menyspreable emotivitat generada pels Merlots amb el pilar casteller baixat des de l’església de Sant Pere fins a la plaça de l’Ajuntament.

De la vaga d’escombraries, oportunista, impresentable i feridora, m’estimo més no parlar-ne. I del parc d’atraccions del clos de fires no us en puc parlar, no hi he anat, sincerament. Ja no em fan ni fred ni calor.

Sí que he trobat a faltar la gran rua dels escolars, i molt. Caldria recuperar-la, és l’única manera de transmetre l’esperit festiu a les noves generacions que pugen, formada per infants que tenen com a pares gent que no ha nascut aquí i que necessita entendre i viure amb més intensitat les nostres tradicions. Perquè, de gent homenatjada de noranta anys, gràcies a Déu, cada any n’hi ha més i aquests ja saben com som. Ho han viscut bé prou.

Toca repensar les Fires, evitar que es consolidi una monotonia i un tansemenfotisme perillosos. Toca viure la Santa Creu amb uns altres ulls. En Pep de les mongetes ja m’ha dit que, si l’any vinent cal fer malabarismes a la parada, que hi comptem, si abans no ha hagut de deixar el negoci perquè no ha pogut regar l’hort. Ai.