Sense espàrgols

Qui ens havia de dir que veure ploure en ple cap de setmana fos motiu d’alegria entre la gent, quatre trons que ja no ens espanten i malgrat que havíem d’obrir el paraigua a estones i saltar les petites basses, a ningú importava si els dies de festa els havíem de passar tancats a casa. Com era d’esperar, la pluja no ha cobert les carències i ens caldrien molts dies així per recuperar-nos. Encara, seguim rodejats de gespa morta, arbres famolencs, flors per obrir, fruita poc sucosa.

El verd a la natura influeix directament sobre la roda climàtica, és el pulmó que mai ens hauria de faltar i que, ara, adopta altres colors d’espectre. I és que la manca d’aigua, més enllà de l’evident problema alimentari i d’higiene, també provoca altres afectacions que sembla que queden en segon terme. Una d’elles és no poder gaudir del plaer que aporta la pluja als caminaires diumengers quan arriba l’època dels espàrrecs.

Hi ha pocs costums tan empordanesos com la de quedar de bon matí per anar a caçar, (no pas buscar), espàrgols (no pas espàrrecs), amb la família o els amics. Anar a fer camí, bossa a la mà, per anar observant la base de les vores dels corriols, allà on creixen les esparregueres, fines i espinades que envolten el bé més apreciat.

«Els espàrgols són un regal de la natura que, difícilment, tindrem aquesta primavera, a menys que Tlàloc i Zeus ballin la dansa dels indígenes americans»

Aquest monument fàl·lic, verd i allargat, amb el prepuci granat, de color verd indefinit, amagat i discret, com qui vol passar desapercebut. Tallar-lo pel punt precís, on es trenca sense arrancar-lo, un cop d’ull per comprovar si té germans, cosins o família propera i si és el cas, augmentar l’alegria i ser l’enveja de la colla. O maleir els ossos a qui, més matiner, ha deixat els brocs que ens provoquen decepció i que potser ens obliguen a canviar de zona.

Un cop a casa, la darrera selecció i si n’hi ha masses, farem feliç un veí, tot alimentant, també, les relacions socials.

Neteja i tallat a mà, bocí a bocí, ni gros ni petit, un cop de paella i amb els ous ben batuts a fer una truita, sucosa i aromàtica, guanyada amb l’esforç. Un regal de la natura que, difícilment, tindrem aquesta primavera, a menys que Tlàloc i Zeus ballin la dansa dels indígenes americans o facin la romeria del Viko lavi a Mèxic, per conjurar-se i fer-nos arribar els núvols negres que tant enyorem, això sí, amb mesura, si us plau. I és que la sequera és molt més que la manca d’aigua, també ens afecta l’oci i la gastronomia.